Ciència clara

Cata­lu­nya és una pri­mera potència mun­dial en moto­risme de com­pe­tició. Ho és també des del segle XX en art, arqui­tec­tura, dis­seny. Ho és, des de finals del XIX, en peri­o­disme i divul­gació de la ciència. Ho és en ter­mes rela­tius. És a dir, si com­pa­rem els resul­tats i el pres­tigi asso­lits en aquests camps amb aquells que pre­sen­ten naci­ons més grans en ter­ri­tori i en nom­bre d’habi­tants. Acaba de sor­tir un lli­bre titu­lat De la lino­ti­pia al orde­na­dor (Edi­to­rial UOC) que, des de l’experiència per­so­nal, mos­tra que el peri­o­disme ha inter­vin­gut, de diver­ses mane­res i en diver­sos suports, en la pro­jecció i soci­a­lit­zació de la ciència a casa nos­tra. El seu autor, Vla­di­mir de Semir, és un pro­fes­si­o­nal relle­vant de la gene­ració que va reno­var una tra­dició cata­lana que avança en la idea –ins­pi­rada en Snow– que la ciència és cul­tura. Per tant, cal expli­car-la d’una manera clara per incor­po­rar com més gent millor al seu conei­xe­ment. Fa uns deu anys, Sergi Cortiñas va publi­car part de la seva tesi doc­to­ral amb el títol Història de la divul­gació científica (Eumo Edi­to­rial), on emmarca l’escola cata­lana de comu­ni­cació científica en els grans cor­rents uni­ver­sals de l’espe­ci­a­li­tat. Els vin­cles amb apor­ta­ci­ons fora­nes en aquest camp ja els tre­na­ren suc­ces­sius cap­da­van­ters: Ramon Turró, Comas i Solà, Ors, Joa­quim Xirau, Cre­xells. Uns i altres, els d’abans i els d’ara, deci­dits, com Semir, a expli­car la ciència d’una manera clara i amb el rigor que ens ani­ve­lla amb les pràcti­ques periodísti­ques més sol­vents d’arreu.