Ciència clara

Catalunya és una primera potència mundial en motorisme de competició. Ho és també des del segle XX en art, arquitectura, disseny. Ho és, des de finals del XIX, en periodisme i divulgació de la ciència. Ho és en termes relatius. És a dir, si comparem els resultats i el prestigi assolits en aquests camps amb aquells que presenten nacions més grans en territori i en nombre d’habitants. Acaba de sortir un llibre titulat De la linotipia al ordenador (Editorial UOC) que, des de l’experiència personal, mostra que el periodisme ha intervingut, de diverses maneres i en diversos suports, en la projecció i socialització de la ciència a casa nostra. El seu autor, Vladimir de Semir, és un professional rellevant de la generació que va renovar una tradició catalana que avança en la idea –inspirada en Snow– que la ciència és cultura. Per tant, cal explicar-la d’una manera clara per incorporar com més gent millor al seu coneixement. Fa uns deu anys, Sergi Cortiñas va publicar part de la seva tesi doctoral amb el títol Història de la divulgació científica (Eumo Editorial), on emmarca l’escola catalana de comunicació científica en els grans corrents universals de l’especialitat. Els vincles amb aportacions foranes en aquest camp ja els trenaren successius capdavanters: Ramon Turró, Comas i Solà, Ors, Joaquim Xirau, Crexells. Uns i altres, els d’abans i els d’ara, decidits, com Semir, a explicar la ciència d’una manera clara i amb el rigor que ens anivella amb les pràctiques periodístiques més solvents d’arreu.