Els operaris de l’esbronc

Els dies que venen són espe­ci­als. Tot just a finals de set­mana farà un any dels atemp­tats del 17 d’agost del 2017 a Bar­ce­lona i Cam­brils; i de les jor­na­des del 6 i 7 de setem­bre al Par­la­ment, on l’opo­sició uni­o­nista i Cata­lu­nya Sí Que Es Pot van esti­rar les cos­tu­res de la decència par­la­mentària fins a tren­car-les; i el 20 de setem­bre farà un any del desem­bar­ca­ment poli­cial a diver­ses con­se­lle­ries de la Gene­ra­li­tat, que va aca­bar amb l’epi­sodi davant la d’Eco­no­mia que ha estat l’excusa per engar­jo­lar Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart; i més enllà encara farà 365 dies de l’1 d’octu­bre, de la vaga del 3-O, del dis­curs del rei dels espa­nyols donant barra lliure a la repressió i de la pro­cla­mació inter­rupta d’una inde­pendència que pot­ser només era pos­si­ble en aquell moment, tot i que òbvi­a­ment hau­ria cos­tat vides (i això cap polític que sàpiga una mica d’història pot dir que no ho podia pre­veure).

Com estem un any després de tot ple­gat? Això depèn de qui ho ana­litzi. Hi haurà qui dirà que evi­dent­ment pit­jor, perquè tenim pre­so­ners i exi­li­ats polítics; perquè no hem avançat ni un pam de ter­reny en el camí cap a l’estat propi; perquè el poble està can­sat... Hi ha qui pen­sarà tot el con­trari: gràcies a la bar­ro­era actu­ació de l’Estat espa­nyol es parla de nosal­tres a l’escena inter­na­ci­o­nal; el PP ha per­dut el govern espa­nyol i el PSOE ha de donar mos­tres de talante (no con­fon­dre amb talent); en con­tra del que deien els pit­jors augu­ris uni­o­nis­tes l’eco­no­mia cata­lana creix i creix i l’anunci de mul­ti­na­ci­o­nals que venen a ins­tal·lar-se a Cata­lu­nya és un no parar... Alguns dels nos­tres polítics estan pagant-ne el preu? “Això no durarà sem­pre”, diuen els que sem­pre veuen el got mig ple.

Des del meu punt de vista estem en una més de les pan­ta­lles d’un vide­o­joc d’aquells que no són fàcils de gua­nyar; que dema­nen molta paciència, mol­tes hores d’entre­na­ment, d’aga­far dre­ce­res equi­vo­ca­des o de tro­bar un cofre del tre­sor que et con­ver­teix en inven­ci­ble. Estem, doncs, en un punt mort. Una mica és com si tots ple­gats –els d’una banda i els de l’altra– ens haguéssim aga­fat un temps per res­pi­rar, beure aigua i fer un riu. Ens mirem de reüll, tot cali­brant com estan les for­ces del con­trari abans no arribi la fase deci­siva de la car­rera, enfi­lar la meta.

Més enllà del que pugui pas­sar d’avui fins a finals d’aquest octu­bre, hi ha molts fets que poden cau­sar un punt d’inflexió: el pri­mer, que Espa­nya faci un crac econòmic més gran que el de finals de 2007-prin­ci­pis de 2008, quan al novem­bre el Banc Cen­tral Euro­peu deixi de com­prar deute i el govern espa­nyol es vegi obli­gat a reta­llar i reta­llar i reta­llar men­tre el deute es menja l’Estat i la prima de risc es dis­para. Cata­lu­nya hau­ria de poder ja ales­ho­res anar en nom propi als mer­cats, però el govern espa­nyol no vol que­dar en evidència i per­met que anda­lu­sos (suport elec­to­ral del PSOE) i bale­ars siguin els pri­mers a poder-ho fer.

Si el que ens ve a sobre és tan dur com pro­nos­ti­quen alguns eco­no­mis­tes: quant de temps podrà aguan­tar Sánchez sense con­vo­car elec­ci­ons? El PP pot­ser encara no sabrà on té la mà dreta si ara cau Casado, però qui sí sap que la té a l’extrem dret és Ciu­da­da­nos. Els taron­ges ho tenen tot de cara per gua­nyar uns comi­cis espa­nyols en un con­text de crisi. Només els cal dema­nar als seus ope­ra­ris de l’esbronc que vagin emmer­dant. No ama­guen les seves inten­ci­ons, i fins i tot les fan públi­ques a Twit­ter: gene­rar un clima de con­flicte vio­lent a Cata­lu­nya fins que algú de nosal­tres els res­pon­gui amb la mà oberta. Han acon­se­guit, gràcies al govern del PP, que els grups d’ultra­dreta cam­pin per on volen, amb total impu­ni­tat i amb un cert suport poli­cial. El polític ja el tenen, els hi dona Ciu­ta­dans. Molt con­ve­ni­ent aquests dies aga­far un lli­bre d’història i relle­gir com el nazisme, abans d’arri­bar al poder, va crear i va fer ser­vir les SA, espe­ci­a­lit­za­des en dis­tur­bis urbans i en enfron­ta­ments con­tra els comu­nis­tes.

El moment clau seran les elec­ci­ons muni­ci­pals de 2019, que no ens estra­nyi que es facin coin­ci­dir amb les gene­rals. Serà la nos­tra segona opor­tu­ni­tat històrica per ser inde­pen­dents. Només asso­li­rem l’objec­tiu si l’inde­pen­den­tisme s’uneix i fa que siguem un dels pocs llocs de l’Estat que no esta­ran pin­tats de taronja quan es faci l’escru­tini. La majo­ria haurà de ser molt ferma. Per asso­lir-ho caldrà pre­sen­tar bata­lla a la regió metro­po­li­tana, però de veri­tat, no només de paraula. Hau­rem de demos­trar la uni­tat d’acció que sí que té el bloc cons­ti­tu­ci­o­na­lista. Ara ens toca tenir sen­tit d’estat: de República cata­lana. Ho hau­rem de fer tot per la via pacífica i amb recur­sos migrats. I si volem el suport d’Europa caldrà dei­xar-los clar que som la seva millor i única opció.