Mestre de fa cent anys

Llegint el llibre Albanyà i Bassegoda, de Joan Carreras i Josep Vilar (QRGi, Diputació), se m’ha fet present el record d’un oncle avi mestre que va exercir a l’escola de Bassegoda ara fa justament un centenar d’anys. En faig cinc cèntims perquè l’evocació deu assemblar-se molt a les que descobriríem d’alguns ensenyants de llavors. Albert Colom Llach va acabar magisteri als divuit anys, la mateixa edat de molts altres mestres, entre els quals els seus germans Joana, de biografia molt “polititzada” que la va portar a viure més de mitja vida entre Rússia i França, i Ramon, que també va fer cinc o sis anys d’exili al país veí –l’Albert era el petit de sis–. La instrucció pública espanyola va obsequiar-lo amb el primer “destí” a una remota escola rural de Galícia. Quasi adolescent encara, l’Albert s’hi va sentir molt sol. Aïllat, només podia parlar amb alguns vells, els únics que entenien el castellà: l’havien après a Amèrica, on havien emigrat de joves; quant a la resta de veïns, de llengües només sabien la seva. Quan va sortir la “plaça” de Bassegoda la va demanar de seguida per poder tornar. Llavors Albanyà i Bassegoda es comunicaven amb una tresquera apta només per a animals de bast i... per anar a peu. Instal·lat a la casa del mestre (si no ha caigut darrerament, encara hi és), el van acompanyar –costums de l’avior– la mare i una germana soltera per resoldre-li la intendència. Per tota distracció, els diumenges havent dinat baixava a Albanyà a fer la partida a Cal Tet; per tornar al capvespre, un parell d’hores més rostos amunt. Amb tot estava content d’haver pogut acostar-se a la família i ser al país. Home de la Plana, contava del paisatge abrupte, de Can Nou i de Can Sala, de la veïna Lliurona... i de la dispersió de masos dels quals li arribaven les criatures. Fins que la plaça vacant de l’Estartit li va semblar ocasió de muda, i el mar dels pescaires va substituir els sots feréstecs de pagesos i ramaders (va fer-ne un costum de nedar fins a les Medes); la majoria de cases eren igual de pobres, però els camins i les possibilitats humanes van millorar. Casat amb una mestra i seguint la consuetud, la mare i la germana van tornar-se’n cap a casa. Després de la guerra va ser “purgat” una temporada i, tornat a la docència, els anys repartits entre Navata i Banyoles van concloure una vida dedicada a l’escola. He estat testimoni del record agraït de moltes persones velles dels pobles assenyalats per haver-hi pogut anar a estudi.