L’Estatut de Lledoners

José Luis Rodríguez Zapatero va prometre que donaria suport a un nou Estatut (el que sortís del Parlament de Catalunya) el 13 de novembre del 2003.

El 18 de juny del 2006, és a dir, dos anys, set mesos i cinc dies després, Catalunya votava un nou Estatut (i que ja no era el que havia sortit del Parlament sinó el que Alfonso Guerra va fer passar pel ribot). Si agafem la mateixa proporció de temps, Pedro Sánchez va plantejar la idea d’un nou Estatut el 3 de setembre del 2018 (dilluns passat) i, per tant, d’aquí a dos anys, set mesos i cinc dies serà el 8 d’abril del 2021.

Aquell podria ser el dia per votar en referèndum aquest hipotètic nou estatut. Amb una particularitat: Oriol Junqueras no el podria votar. Ni Jordi Turull. Ni Carme Forcadell. Ni els altres sis empresonats. Els presos, preventius o condemnats, polítics o delinqüents comuns, no tenen dret a vot. Es diuen tantes coses a una velocitat tan ràpida que a vegades només cal aturar-se mig minut, creuar dues dades, i concebre el surrealisme: es proposa un nou estatus polític per a Catalunya amb una part dels seus dirigents polítics a la presó. Uns dirigents que, encara que hi estiguessin a favor, no podrien votar.

Per no parlar de la negociació. Si es fes un nou Estatut, el govern espanyol hauria de consensuar el text amb els partits catalans. Com es faran les negociacions, en un locutori amb vidres pel mig? Anirà Meritxell Batet a Lledoners a parlar dels articles 1, 8 i 12 amb Oriol Junqueras i els 2, 6 i 14 al cubicle del costat amb Jordi Turull?

Després de l’Estatut de Núria, el de Sau i el de Miravet, a aquest se li podria dir l’Estatut de Lledoners. Seria un nom menys bucòlic que els tres anteriors, però com a mínim seria més gràfic: l’enèsim intent d’encaixar Catalunya dins d’Espanya s’haurà negociat en una presó i aquella seria la metàfora més precisa sobre el grau de llibertat que l’Estat espanyol concep per a una de les seves nacions.