L’art de caminar

Caminar per Barcelona ha esdevingut finalment un autèntic impossible. No són tan sols les bicicletes desbocades que recorren la vorera. Són els mateixos vianants que fan via, els ulls clavats a la pantalla del telèfon mòbil, sense tenir en compte altres transeünts que ocupen l’espai públic. Hi ha una mena de vanitat –i d’ignorància– en aquesta actitud. L’embadocament –la versió catalana del flâneur urbà– o senzillament un mínim d’esperit cívic es veuen derogats. Una circumstància alarmant, en tant que en negar l’alteritat es degrada l’empatia entre estranys i, així mateix, els fonaments per a la convivència en un mateix entorn.

Un lament, aquest darrer paràgraf, que em fa pensar que caminar és una forma estètica i un estil de vida en vies d’extinció. Caminar és desplaçar-se entre dues coordenades, i aquest desplaçament demana cert ofici. Saber moure’s –saber viatjar– és, també, saber viure sense pressa amb cura pel detall. Hi ha una relació directa amb el coneixement. Penso en els peripatètics, i en les formes de meditació en moviment: Aristòtil i Thich Nhat Hanh. En qualsevol cas, el camí és la via del saber que integra l’individu amb la idea de totalitat o naturalesa –i aquesta com a font epistemològica–. Caminar és saber mirar –atendre l’orografia espacial i anímica amb la deguda expectació.

No debades, l’arrel comuna de totes les civilitzacions ha estat el nomadisme. Caminar per descobrir el món. Un món que se’ns revela i que alhora ens emmiralla. Negar el món –negar l’alteritat– equival a negar-nos a nosaltres. Desplaçar-se implica canviar de perspectiva, i disposar en la mirada una forma diferent i renovada de mesurar les coses. “Hauríem d’avançar sempre, fins en la més discreta de les passejades, a l’atzar, amb un autèntic esperit aventurer immortal”, deixà escrit H.D. Thoreau en el seu encomiable Caminar, un assaig imprescindible. El camí com a metàfora de l’existència: la vida és una aventura nòmada.

Caminar, doncs, com un desaferrar-se –un no pertànyer enlloc i sentir-te a casa arreu– i obrir-se al pensament universal que lliurement habita el nostre ésser. Menar a l’horitzó sense cap fita ni propòsit és deixar-se fecundar per les idees en la més estricta tradició heideggeriana. Robert Walser –també des d’una òptica centreeuropea– ho rebla en la magnífica i inquietant La passejada, recentment traduïda al català: “Perquè en passejar es barregen i es presenten d’una manera totalment espontània moltes pensades, flaixos i llampecs, per tal de ser elaborats amb cura.”

La lluita per preservar la civilització occidental té lloc en els carrers, i no a les aules ni a les biblioteques. Perquè pensar i caminar són en part sinònims, i perquè el pensament és àdhuc dialogar i ha de menester un espai vital. Que és just allò que cal quan caminem en una urbs densament poblada. Cedir gentilment el pas i, en la distància, respectar l’altre amb la llum a la mirada.