L’art de caminar

Cami­nar per Bar­ce­lona ha esde­vin­gut final­ment un autèntic impos­si­ble. No són tan sols les bici­cle­tes des­bo­ca­des que recor­ren la vorera. Són els matei­xos via­nants que fan via, els ulls cla­vats a la pan­ta­lla del telèfon mòbil, sense tenir en compte altres transeünts que ocu­pen l’espai públic. Hi ha una mena de vani­tat –i d’ignorància– en aquesta acti­tud. L’emba­do­ca­ment –la versió cata­lana del flâneur urbà– o sen­zi­lla­ment un mínim d’espe­rit cívic es veuen dero­gats. Una cir­cumstància alar­mant, en tant que en negar l’alte­ri­tat es degrada l’empa­tia entre estranys i, així mateix, els fona­ments per a la con­vivència en un mateix entorn.

Un lament, aquest dar­rer paràgraf, que em fa pen­sar que cami­nar és una forma estètica i un estil de vida en vies d’extinció. Cami­nar és des­plaçar-se entre dues coor­de­na­des, i aquest des­plaçament demana cert ofici. Saber moure’s –saber viat­jar– és, també, saber viure sense pressa amb cura pel detall. Hi ha una relació directa amb el conei­xe­ment. Penso en els peri­patètics, i en les for­mes de medi­tació en movi­ment: Aristòtil i Thich Nhat Hanh. En qual­se­vol cas, el camí és la via del saber que inte­gra l’indi­vidu amb la idea de tota­li­tat o natu­ra­lesa –i aquesta com a font epis­te­mològica–. Cami­nar és saber mirar –aten­dre l’oro­gra­fia espa­cial i anímica amb la deguda expec­tació.

No deba­des, l’arrel comuna de totes les civi­lit­za­ci­ons ha estat el noma­disme. Cami­nar per des­co­brir el món. Un món que se’ns revela i que alhora ens emmi­ra­lla. Negar el món –negar l’alte­ri­tat– equi­val a negar-nos a nosal­tres. Des­plaçar-se implica can­viar de pers­pec­tiva, i dis­po­sar en la mirada una forma dife­rent i reno­vada de mesu­rar les coses. “Hauríem d’avançar sem­pre, fins en la més dis­creta de les pas­se­ja­des, a l’atzar, amb un autèntic espe­rit aven­tu­rer immor­tal”, deixà escrit H.D. Tho­reau en el seu enco­mi­a­ble Cami­nar, un assaig impres­cin­di­ble. El camí com a metàfora de l’existència: la vida és una aven­tura nòmada.

Cami­nar, doncs, com un des­a­fer­rar-se –un no pertànyer enlloc i sen­tir-te a casa arreu– i obrir-se al pen­sa­ment uni­ver­sal que lliu­re­ment habita el nos­tre ésser. Menar a l’horitzó sense cap fita ni propòsit és dei­xar-se fecun­dar per les idees en la més estricta tra­dició hei­deg­ge­ri­ana. Robert Wal­ser –també des d’una òptica cen­tre­eu­ro­pea– ho rebla en la magnífica i inqui­e­tant La pas­se­jada, recent­ment traduïda al català: “Perquè en pas­se­jar es bar­re­gen i es pre­sen­ten d’una manera total­ment espontània mol­tes pen­sa­des, flai­xos i llam­pecs, per tal de ser ela­bo­rats amb cura.”

La lluita per pre­ser­var la civi­lit­zació occi­den­tal té lloc en els car­rers, i no a les aules ni a les bibli­o­te­ques. Perquè pen­sar i cami­nar són en part sinònims, i perquè el pen­sa­ment és àdhuc dia­lo­gar i ha de menes­ter un espai vital. Que és just allò que cal quan cami­nem en una urbs den­sa­ment poblada. Cedir gen­til­ment el pas i, en la distància, res­pec­tar l’altre amb la llum a la mirada.