L’11, al carrer

Dimarts se celebra una nova diada nacional de Catalunya. Aquest cop, però, serà diferent de les manifestacions dels anys anteriors. En aquesta dècada, les manifestacions de l’Onze de Setembre han estat una preparació d’alguna cosa grossa que havia de passar. Eren una demostració de força i de mobilització popular que havia de servir per certificar la plena disposició del poble català a fer el pas cap a la independència quan arribés el moment. Enguany serà diferent. És la primera Diada posterior a l’intent fallit de l’octubre del 2017. L’objectiu de la independència que es va reclamar durant cada Onze de Setembre no es va assolir, i l’intent va acabar en una onada de repressió i regressió democràtica que semblava impossible en l’Europa del segle XXI, que pateixen parlamentaris, activistes, periodistes, humoristes, etcètera. Què hem de fer enguany, doncs? Quin és el sentit de tornar a omplir els carrers de Barcelona amb centenars de milers de catalans insistint en l’objectiu de la independència? La resposta és molt senzilla: cal tornar a mobilitzar-se massivament per tal que ningú no dubti de la voluntat irreductible d’una majoria sòlida de catalans: Catalunya serà una república independent més d’hora que tard, i ho serà per la determinació dels seus habitants. Ara sabem del cert el pa que s’hi dona, aquí i allà. Ara sabem que l’Estat està disposat a tot i més per defensar la seva integritat territorial. Ara sabem, també, que la independència la farà el poble quan agafi el protagonisme del procés i es mobilitzi com mai, arrossegant els seus líders cap a la unilateralitat, condició prèvia i indispensable per aconseguir una negociació amb Espanya i Europa. Per tot això, i per la necessitat de posar de manifest el suport permanent i incansable als presos i exiliats, aquest Onze de Setembre, més que mai, tothom al carrer.