L’11, al carrer

Dimarts se cele­bra una nova diada naci­o­nal de Cata­lu­nya. Aquest cop, però, serà dife­rent de les mani­fes­ta­ci­ons dels anys ante­ri­ors. En aquesta dècada, les mani­fes­ta­ci­ons de l’Onze de Setem­bre han estat una pre­pa­ració d’alguna cosa grossa que havia de pas­sar. Eren una demos­tració de força i de mobi­lit­zació popu­lar que havia de ser­vir per cer­ti­fi­car la plena dis­po­sició del poble català a fer el pas cap a la inde­pendència quan arribés el moment. Enguany serà dife­rent. És la pri­mera Diada poste­rior a l’intent fallit de l’octu­bre del 2017. L’objec­tiu de la inde­pendència que es va recla­mar durant cada Onze de Setem­bre no es va asso­lir, i l’intent va aca­bar en una onada de repressió i regressió democràtica que sem­blava impos­si­ble en l’Europa del segle XXI, que patei­xen par­la­men­ta­ris, acti­vis­tes, peri­o­dis­tes, humo­ris­tes, etcètera. Què hem de fer enguany, doncs? Quin és el sen­tit de tor­nar a omplir els car­rers de Bar­ce­lona amb cen­te­nars de milers de cata­lans insis­tint en l’objec­tiu de la inde­pendència? La res­posta és molt sen­zi­lla: cal tor­nar a mobi­lit­zar-se mas­si­va­ment per tal que ningú no dubti de la volun­tat irre­duc­ti­ble d’una majo­ria sòlida de cata­lans: Cata­lu­nya serà una república inde­pen­dent més d’hora que tard, i ho serà per la deter­mi­nació dels seus habi­tants. Ara sabem del cert el pa que s’hi dona, aquí i allà. Ara sabem que l’Estat està dis­po­sat a tot i més per defen­sar la seva inte­gri­tat ter­ri­to­rial. Ara sabem, també, que la inde­pendència la farà el poble quan agafi el pro­ta­go­nisme del procés i es mobi­litzi com mai, arros­se­gant els seus líders cap a la uni­la­te­ra­li­tat, con­dició prèvia i indis­pen­sa­ble per acon­se­guir una nego­ci­ació amb Espa­nya i Europa. Per tot això, i per la neces­si­tat de posar de mani­fest el suport per­ma­nent i incan­sa­ble als pre­sos i exi­li­ats, aquest Onze de Setem­bre, més que mai, tot­hom al car­rer.