Europa és massa lenta

Que la Unió Euro­pea és lenta a l’hora de pren­dre deci­si­ons és ben sabut. Fins i tot és com­pren­si­ble donat que sovint hi ha d’haver l’acord dels estats en mol­tes de les deci­si­ons que es pre­nen. És clar que el com­plex entra­mat ins­ti­tu­ci­o­nal i el cel dels estats hi con­tri­bu­ei­xen. Tot ple­gat no seria greu si els temes que es retar­des­sin no fos­sin trans­cen­dents, però sí que són molt impor­tants els retards en deci­si­ons que afec­ten els ciu­ta­dans euro­peus o d’altres con­tra­des. Així, en el punt més com­pli­cat de la crisi econòmica, quan alguns estats tenien veri­ta­bles pro­ble­mes de finançament (recor­dem els res­cats de Grècia, Irlanda, Por­tu­gal i el ban­cari de l’Estat espa­nyol), massa vega­des la solució que s’hi tro­bava ja no era vàlida quan s’apli­cava, perquè la rea­li­tat ja havia can­viat i reque­ria una altra decisió que es pre­nia el seu temps. Aquesta rea­li­tat no es dona només en l’eco­no­mia, sinó que afecta altres sec­tors, alguns dels quals tenen relació directa amb el benes­tar de les per­so­nes. Em refe­reixo a tot el que envolta la immi­gració, des­gra­ci­a­da­ment tan actual aquests dies, donat que no es troba una solució inte­gral per afron­tar el drama dels refu­gi­ats i la ingent immi­gració per motius econòmics. Les raons són diver­ses, però en des­ta­ca­ria dues, una de les quals obe­eix a la ine­xistència d’una política comuna d’immi­gració i asil a la UE, fet que pro­voca que cada estat aplica la gestió de la immi­gració com l’interessa, amb els resul­tats tan des­gra­ci­ats que veiem aquests dies. I d’altra banda, quan s’intenta tro­bar una solució con­junta, el temps que es pre­nen els estats per tro­bar punts d’acord, sovint de mínims, és tan llarg que quan s’arriba a l’acord la rea­li­tat ja ha can­viat, a més que els acords solen ser d’un con­tin­gut molt baix que poca cosa pot solu­ci­o­nar. Així, a la pro­blemàtica de la immi­gració, cen­tral per a la Unió Euro­pea pels efec­tes que pot pro­vo­car pel que fa a res­sor­gi­ments de popu­lis­mes i de xenofòbia i de difi­cul­tat d’inte­gració i cohesió social, s’hi ha de tro­bar solució. Con­vin­dria ges­ti­o­nar la immi­gració en ori­gen, apor­tant ajuts econòmics efec­tius perquè els pos­si­bles futurs immi­grants puguin desen­vo­lu­par la seva vida en els seus països d’ori­gen. Un pla Mars­hall per a l’Àfrica, per enten­dre’ns. I per fer tot això no es pot tar­dar, si no tor­narà pas­sar una altra vegada que la UE arri­barà tard a la solució, i més veient com la Xina té un pla molt clar per a l’Àfrica, amb aquesta nova manera de colo­nit­zació suau que per­met intro­duir-se als països afri­cans d’una manera afa­ble, faci­li­tant infra­es­truc­tu­res i finançament, però alhora garan­tint-se recur­sos natu­rals i exten­si­ons de ter­renys que poden ser­vir per domi­nar l’ali­men­tació del futur. Podria donar-se el cas que quan la UE vul­gui inci­dir a l’Àfrica, es trobi que ja hi ha un part­ner, la Xina, que sense fer soroll, pot ser més útil que la UE. La para­doxa fora que els emi­grants segui­ran anant a la UE i no a la Xina. Con­vin­dria que la Unió Euro­pea i els estats euro­peus pren­gues­sin consciència del que ens hi juguem i que el món va molt de pressa, i actu­es­sin en con­seqüència, pre­nent les deci­si­ons amb rapi­desa, soli­da­ri­tat i gene­ro­si­tat.