Això no és Suècia

Expli­car anècdo­tes per­so­nals per­met sal­pe­brar un sopar d’amics, però sem­pre hi ha aquell punt d’exhi­bi­ci­o­nisme de la vida íntima que reque­reix un entorn de con­fiança. Els polítics amb experiència conei­xen el risc de ser pre­so­ners de les parau­les i reser­ven les anècdo­tes amb càrrega explo­siva per expli­car-les a cau d’ore­lla del peri­o­dista de con­fiança. Mai davant d’un micròfon. Ada Colau ha hagut de dema­nar dis­cul­pes al rec­tor de la UB per haver comen­tat per TV3 que una direc­tiva d’una mul­ti­na­ci­o­nal li va ofe­rir –i ella ho va refu­sar– una via fàcil per aca­bar la car­rera de filo­so­fia. El con­text fa la cosa i no som Suècia, on Ste­fan Löfven, un antic sol­da­dor, ha arri­bat a pri­mer minis­tre per la via sin­di­cal i sense haver d’exhi­bir cap màster sos­pitós.