Comprometre’s o deixar fer?

El compromís no està renyit amb la flexibilitat, tampoc amb l’elasticitat de criteris. No s’ha de confondre mai el compromís, que és un valor i un signe distintiu de la persona, amb l’obstinació. Comprometre’s és un signe de maduresa humana; mentre que obstinar-se pot arribar a ser una expressió de feblesa, de manca de perspectives, fins i tot el símptoma d’alguna patologia mental. En el compromís de qualitat cal un joc dialèctic entre compromís i deslligament, perquè solament així els projectes arriben a bon port. A simple vista, pot semblar un absurd, perquè interaccionen dues forces oposades: la del compromís, que lliga a l’objecte, i la del deslligament, que relativitza el compromís adquirit.

Contràriament a això, però, cal fer veure que una i altra força es complementen o, més encara, que l’una i l’altra s’alimenten mútuament. Són dues forces oposades que, degudament correlacionades, ajuden a desenvolupar satisfactòriament els projectes. No és fàcil mantenir-se en el terme mitjà. Un excés de compromís pot conduir a la servitud i quan passa això, la vida es viu com un encadenament. Llavors, el compromís no és una expressió de llibertat, sinó un signe d’esclavitud. Es viu per la causa i sense causa la vida està mancada de sentit.

Una manca de compromís i un excés de deslligament, però, afluixen fins a tal punt la corda que aleshores manca la tensió per tirar endavant el projecte. És de savis tractar amb relativitat el que és relatiu, no concedir valor d’absolut al que, realment, és efímer. La força contrària, la del deslligament, permet veure l’objecte a distància, amb certa perspectiva, posar les coses al seu lloc; adonar-se, també, que altres tenen projectes interessants i compromisos que mereixen la pena. El compromís és adhesió, vinculació, aferrament. El deslligament és clau perquè es pugui tenir certa perspectiva, perquè es puguin conèixer altres projectes i, sobretot, per no perdre de vista que som de condició humana i que projectes més grossos, més ambiciosos i més segurs que van tenir lloc en el passat, van fer aigües estrepitosament.

Deslligar-se és adonar-se que tot passa i que aquells compromisos que ens semblen tan seriosos i que adquirim al llarg de la nostra petita i insignificant vida són, en el conjunt de cosmos i en la història de la humanitat, un no res. Les coses segueixen el seu curs natural independentment dels nostres compromisos personals, laborals, socials, econòmics, religiosos. La natura realitza el seu cicle invariablement independentment de si reeixim o de si fracassem en la realització dels nostres projectes. Comprometre’s és posar-se en camí, fer passes en una direcció, però tenir la suficient humilitat de reconèixer que, independentment del que faci o digui, el món seguirà el seu curs, la història seguirà el seu rumb i jo deixaré de ser-hi.

El deslligament també ens salva de persistir en l’error. Quan un està molt enganxat a un projecte, li manca la distància necessària per a la crítica valorativa i, si li manca distància, no té perspectiva per veure quina progressió té. El deslligament permet enretirar-se, observar-lo críticament, valorar-lo i tenir el coratge, si cal, per canviar de rumb o bé renunciar a seguir endavant. Si en el projecte s’hi ha posat tot, hi ha massa orgull en joc i aquest orgull incapacita per desfer el camí i començar de nou. Sempre hi ha persones disposades a recordar-nos els nostres projectes fallits i, per evitar aquesta condemna dels altres, es tendeix, moltes vegades, a persistir en el propi projecte i a amagar el fracàs.

Lligar-se i deslligar-se; tensar i destensar la corda són dos moviments necessaris en l’ètica del compromís. És bo no perdre de perspectiva la virtut de la humilitat i partir de la convicció que altres, després de mi, prosseguiran el que jo he començat i que, molt probablement, tindran més encert i perícia a l’hora de fer-ho. En definitiva, el compromís és adhesió a quelcom: a una persona, a un partit, a una institució, a una pàtria, a una obra, a una comunitat de veïns. Deslligar-se, en canvi, és mirar-s’ho de lluny, no entregar-s’hi com si fos un ídol, saber entendre que tot és passatger i efímer.