Nostàlgies imperials

La integració econòmica i política d’Europa es produeix durant la segona meitat del segle XX en el mateix moment en què alguns estats que participen en el projecte comunitari estan perdent els seus imperis. D’alguna manera, el projecte europeu compartit és l’alternativa de consolació per a aquelles metròpolis que estan veient com les seves colònies d’Àsia, d’Àfrica o d’Oceania accedeixen a la plena independència, fenomen que en un primer moment afecta França, Holanda o Bèlgica, després el Regne Unit quan als anys setanta s’afegeix a la Comunitat Econòmica Europea, i finalment Espanya i Portugal, que ingressen als anys vuitanta en aquesta organització supranacional d’integració després d’haver perdut les seves darreres possessions a l’Àfrica una dècada abans.

La meva tesi és que el compromís d’aquests vells imperis amb Europa es conclou, en part, a canvi d’assegurar la integritat del territori metropolità al continent i, en conseqüència, de fomentar una interpretació restrictiva del dret a l’autodeterminació contra les nacions sense estat que coexisteixen dins les fronteres europees d’unitats polítiques com Espanya, França o el Regne Unit. Segurament un dels moments culminants d’aquesta estratègia es produeix amb la introducció, a iniciativa espanyola, del respecte a la integritat territorial dels estats per part de les institucions de la Unió i en la inclusió d’aquest principi d’integritat territorial com a element fonamental de la identitat constitucional dels estats membres. La filosofia soterrada del dret constitutiu de la Unió és, doncs, que els estats nació d’origen imperial consenten a cedir poder a les institucions europees sempre que els reforci com a estats i com a nacions i que no es vegin obligats a perdre cap element essencial més de la seva realitat nacional del que ja han perdut d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial.

No cal dir que el procés català de creació d’una república independent obre en canal aquest intent de blindatge perpetrat pels imperis de la modernitat, primordialment d’Espanya però també de França, i en aquest darrer cas no només per la qüestió de la Catalunya Nord sinó pel despertar dels anhels independentistes que el repte català ha provocat en nacions sense estat que s’estenen pel territori metropolità francès (com succeeix notòriament en el cas de Còrsega). El terratrèmol de l’emancipació nacional catalana qüestiona elements fonamentals de l’ordre polític de l’Europa occidental, i d’aquí les gèlides respostes de les institucions de la Unió a la demanda catalana i les enormes contradiccions en què cau el projecte europeu com ara provar de castigar estats de l’Europa de l’est per violacions de l’estat de dret, de la divisió de poders o dels drets fonamentals que són molt menors que les causades per l’aparell espanyol en la repressió de l’independentisme català. A Hongria, malgrat tota la pressió del règim d’Orban, i a diferència d’Espanya, no hi ha diputats electes a la presó per causes polítiques. En canvi, respecte a Hongria inicien el procediment sancionador de l’article 7 del Tractat d’Unió Europea per infracció dels principis i valors fonamentals de la Unió, i respecte a Espanya no. Això és així perquè Catalunya representa la dovella clau que pot fer trontollar tot l’equilibri de poders a Europa, mentre que l’amenaça hongaresa no té ni de bon tros aquest potencial.

Si el desproporcionat afany espanyol per preservar la integritat territorial que satisfaci les nostàlgies imperials de les seves elits és la principal causa de la seva ruïna, una cosa similar es pot dir del Regne Unit i, en particular, de la desmesura anglesa que està representant el Brexit. Sortint de la Unió Europea el Regne Unit trenca amb el pacte de defensa del territori metropolità a canvi d’integració continental, de manera que empesos per la nostàlgia de pensar que hi ha un futur fora d’Europa en la recuperació del vell espai de la Commonwealth els britànics s’exposen a la fragmentació del seu territori europeu amb una Escòcia o amb una Irlanda del Nord que volen seguir participant en l’espai econòmic de llibertat, prosperitat i seguretat que Europa ofereix.

Estem vivint moments de transformació decisiva en el nostre espai polític primordial, l’Europa occidental, i Catalunya, per a bé o per a mal, és a l’avantguarda dels temps que han de venir.