Perdre-ho tot

Acabem de commemorar els fets del 20-S: el dia en què l’independentisme s’ho va creure, el dia que els ciutadans van perdre la por i van ocupar els carrers, plantant cara a les forces policials de l’Estat, brandant clavells i amb mans alçades. Va ser a partir del 20-S que la celebració del referèndum ja no es va veure com una utopia, sinó com un dret que calia defensar. I així es va fer l’1-O. Ara, però, ens trobem en un punt segurament inimaginable fa un any enrere. Amb presos polítics i exiliats, amb centenars de persones investigades i arrossegant encara els efectes d’una intervenció total de la nostra autonomia mitjançant el 155.

Cal rebaixar la tensió, diuen des d’Espanya. Cal obrir una via de diàleg, hi afegeixen. La cirereta, però, és l’afegitó final: es pot parlar de tot menys d’independència. Doncs ja em diran de què volen parlar totes aquelles persones que van sortir al carrer el 20-S! O les que van participar, de nou, en la multitudinària mobilització de la Diada! Qualsevol cosa que no sigui l’exercici del dret a l’autodeterminació per la via democràtica hauria de ser inacceptable. Si no, ja em diran de què ha servit tot el que ha succeït el darrer any: tot el patiment que estan sofrint les persones privades de llibertat, aquest apoderament, sense precedents, que ha exercit la ciutadania i aquesta resistència que està mantenint el govern català als embats de l’Estat. Abaixar el llistó seria el gran error. Seria perdre-ho tot.