El ‘Ciudad de Cádiz’

Cap al final de Per tenir casa cal guanyar la guerra, el llibre de records del poeta Joan Margarit, hi retrobo el Ciudad de Cádiz, un vaixell de passatgers. Margarit hi navegava als anys cinquanta per anar de Barcelona a les illes Canàries i tornar. Les Canàries, on el seu pare va obtenir una plaça d’arquitecte municipal, tenen un paper important en la vida del poeta: li van ser formatives, les va estimar, les estima encara. Hi va fer també el servei de milícies. Jo, anys més tard, vaig fer el servei as Castell de Menorca. Vaig estimar l’illa, l’estimo encara, de tant en tant hi torno, hi tinc amics. Em sembla que també li dec algun caient de la meva formació. Vaja: segur. Per anar-hi i tornar s’havia d’agafar el Ciudad de Cádiz.

Hi havia el Villa de Madrid, que semblava més estable i luxós, però el que amb més assiduïtat cobria el trajecte de Barcelona a Maó era el Ciudad de Cádiz. En Margarit el va conèixer pràcticament nou. El meu era una cafetera vetusta. L’explorava: hi abundaven les escales, també al bar i al menjador. Volien ser escalinates. L’armador semblava haver-se inspirat en els vaixells art-deco on Fred Astaire i Ginger Rogers ballaven pujant i baixant graonades. Una cosa és voler i l’altra, aproximar-s’hi. Era la versió espanyola i de postguerra d’un vaixell americà. Quan el vaig freqüentar Fred Astaire ja no ballava, i si ho feia produïa una mica d’angúnia. En època de Margarit no era el que havia estat però es mantenia encara en forma. Margarit parla de les cabines, situades a la part més enfonsada de la baluerna, la més mòbil. En descriu les acumulades olors marejadores de tots els que s’hi havien marejat. Jo en vaig fer ús una sola vegada. Era molt millor mantenir-se a coberta passant fred i amb tot l’aire a la cara. Si plovia, al bar. Al bar hi havia una televisió minúscula. Una nit, anant a Menorca, el locutor va parlar de la malaltia de Franco amb un accent tan dramàtic que semblava que d’un moment a l’altre havia d’anunciar que s’acabava de morir. Al bar només érem el cambrer i jo. No podia ser el mateix que servia la sopa amb les ungles brutes a Margarit, però era exacte. No ens vam dir ni una paraula. A mesura que el Ciudad de Cádiz va anar entrant a mar oberta, la televisió va anar perdent el senyal. El locutor es va difuminar. Les imatges de Franco van cobrar la consistència dels ectoplasmes. Al port de Maó vaig preguntar si s’havia mort. “Encara no.” Ho va fer al cap de molt pocs dies, a la matinada. Vaig demanar al capità d’anar a veure les notícies a la televisió. “Es usted un buen soldado; irá todo el mundo.” El Ciudad de Cádiz, que havia començat anant a Amèrica i que havia reduït les pretensions a les Canàries, va acabar en l’assequible Barcelona-Maó. El 1979 va ser desballestat.