Pluralisme

S’acosta l’u d’octu­bre i tal dia farà un any. Arreu del país se cele­bren com­me­mo­ra­ci­ons, es bate­gen pla­ces i es fa balanç. Per als que en vul­guin un, de balanç, els reco­mano el de l’Antoni Tro­bat a El Temps. Per la banda sobi­ra­nista es detecta la manca de lide­ratge i la deso­ri­en­tació fruit del pas del temps i la repressió. També l’ente­resa i la dig­ni­tat, pale­sada en la contínua mobi­lit­zació social i en les car­tes dels pre­sos. Per la banda uni­o­nista, d’una banda s’observa l’esquei­xa­ment entre par­ti­da­ris d’un diàleg que mira d’obrir-se pas en mig d’un joc aritmètic com­pli­cat i con­tra uns apa­rells de l’estat infes­tats de par­ti­disme. Per l’altra, un ultra­mun­ta­nisme que em fa pen­sar en Hon­gria, Polònia i més enllà. Amb les seves ban­de­res, les seves afi­ni­tats elec­ti­ves i un naci­o­na­lisme tan des­car­nat que, com a anunci dels perills del naci­o­na­lisme, resulta ridícul.

Antoni Puig­vert aquest dilluns i des de les pàgines de La Van­guar­dia hi veia una llum de claror que jo, tan­ma­teix, encara em resis­teixo a com­par­tir. La bata­lla cen­tral es juga on es jugava: en què volem dir amb la paraula democràcia. En la (in)capa­ci­tat de resol­dre pro­ble­mes polítics de manera rao­nada i dia­lo­gant. En la volun­tat d’abor­dar via nego­ci­ació l’ads­cripció naci­o­nal i ter­ri­to­rial d’un país dins una democràcia occi­den­tal. En la cessió en els plan­te­ja­ments pro­pis, en la pro­posta i, final­ment, en la votació. És això o l’auto­ri­ta­risme, la sub­jecció i, tal com diu la història, nova­ment la insu­bor­di­nació. De moment i para­fra­se­jant Aznar: abans veig una Espa­nya auto­ritària que no pas una Cata­lu­nya tren­cada. Cata­lu­nya vol pacte. Quina democràcia vol ser Espa­nya?

Que una mar de pro­gres­sis­tes espa­nyols es facin ressò del sen­ti­ment que emana del títol de Josep Colo­mer, España: la his­to­ria de una frus­tración, té a veure amb els cos­tos ara visi­bles del xoc de trens. D’aquell par­tit de fut­bol que l’exvi­ce­pre­si­denta Soraya Sáenz de San­ta­maría (per­do­nin l’acu­dit) havia de gua­nyar deu a zero. L’Estat espa­nyol es juga de quin color vol que sigui la seva democràcia. En aquest sen­tit, tor­nar al teòric de la democràcia, Robert Dahl, fa mal. El plu­ra­lisme polític, ens diu, par­teix de la creença que el poder polític és difús entre els dife­rents agents soci­als. La dis­tri­bució de poder reflec­teix la balança d’interes­sos en com­pe­tició. L’estat és un àrbi­tre neu­tral entre els dife­rents interes­sos. Els interes­sos polítics bus­quen repre­sen­tar àmplies mas­ses de població i la sepa­ració de poders està feta per evi­tar l’ús abu­siu d’aquest poder. Què volen que els digui. Un any després el PP ja no governa, tenim pre­sos polítics i el movi­ment social i polític que dona suport a l’inde­pen­den­tisme segueix on era. De moment, la democràcia espa­nyola i el seu plu­ra­lisme han rebut de valent. El govern espa­nyol, en els seus pas­se­jos pel món, se’n va ado­nant. Pot­ser és el pri­mer pas.