Confusió i claredat

No sé si no ens podem creure res o és allò que, de tantes coses que van sortint, ja “ens ho creiem tot” encara que amb una sensació de perplexitat interminable. Volia referir-me a la dubtosa credibilitat del que apareix en la diversitat dels mitjans de comunicació. No només ho dic pels fakes, que sempre han existit, sinó perquè, pel que fa al cas concret de les declaracions i posant com a exemple aquest nostre “cas català”, no fa res més que incrementar-se la tradicional tendència a una reducció i a una tergiversació que a vegades pot ser fruit simplement de la incompetència, l’error o les urgències, però que cada cop més sembla més vinculada a una determinada intencionalitat: fins i tot en el cas de les entrevistes enregistrades audiovisualment, hi ha la possibilitat de la manipulació: quines han sigut les preguntes? Quins fragments es fan visibles? De quina manera s’interpreten les declaracions, es filtren i es propaguen a través dels mitjans escrits? Tot sembla, doncs, confús, ambigu i dubtós. Però hi ha alguna cosa que va revelant-se de manera clara. I ho exemplificarem amb els creadors (o els gestors del món de la creació) en relació amb les seves possibles servituds amb el poder, però també amb la seva llibertat. El cas que va poder llegir-se a La Vanguardia que Lluís Pasqual hi insinuava que la seva posició, posem-hi que equidistant, respecte del “procés” podia haver influït en la suposada pressió que l’ha dut a dimitir com a director del Teatre Lliure. A partir d’aquí, en una conversa gravada amb un periodista del New York Times al festival de Segòvia, Isabel Coixet, que ha tendit a definir-se com una equidistant, ha afirmat que el fet que Pasqual es negués a penjar el llaç groc a la façana del Lliure ha sigut molt més determinant que les acusacions de maltractament. La cineasta hi ha afegit que n’està farta, del plàstic groc, però no ha dit res sobre si la molesta el perquè dels llaços. Àlex Ollé ha demanat perdó pels llaços grocs que dos dels seus col·laboradors de La Fura dels Baus van dur al Teatro Real en presència dels reis espanyols, però tampoc ha dit res sobre els presos polítics. La hipotètica equidistància, doncs, va deixant les coses clares. Però no hi ha res més clar que la carta que Ferran García Sevilla ha enviat a Manolo Borja en resposta a la invitació a la inauguració al Reina Sofia d’alguna cosa relacionada amb la celebració dels 40 anys de la Constitució.