La poesia que ajuda a (sobre)viure

No era la primera vegada que el napolità Toni Servillo es feia present a l’escenari del Teatre Municipal de Girona dins el festival Temporada Alta. Ho havia fet abans, el 2009, amb la malenconiosa Trilogia della villeggiatura, de Carlo Goldoni, i, dos anys després, amb la tragicomèdia Le voci di dentro, d’Eduardo de Filippo. Dos muntatges que ell mateix va dirigir mentre formava part d’un repartiment coral. En aquesta ocasió, amb Tre modi per non morire, un monòleg escrit pel seu amic Giuseppe Montesano (un altre napolità) que fa un cert temps que gira, era sol a l’escenari, amb un faristol i una pantalla al darrere que només canvia de color. El teatre estava ple. L’innegable talent interpretatiu de Servillo, amb el seu carisma, com a reclam poderós. I potser també s’ha de tenir present que tot sol pot omplir qualsevol teatre des que, a La grande bellezza, va encarnar Jep Gambardella, del qual no puc deixar de dir que em sembla un personatge prepotent acordat a la fanfarroneria de la pel·lícula de Sorrentino. Tant se val. Servillo és un gran que amb una mà a la butxaca, com qui diu, i amb el format aparent d’una lectura, com si no fes cap esforç, captiva amb un text assagístic que vindica intensament un llegat cultural (poètic i filosòfic) amb la idea que serveix per sobreviure als efectes anorreadors i esclavitzadors del “feudalisme/capitalisme digital” (com ho refereix Montesano, resumint-hi allò que exposa en assaigs seus), que du a la mort de l’ànima.

Primer ho fa invocant la ràbia de Baudelaire, que, després d’entusiasmar-se amb la revolució popular del 1848, lamenta una submissió al poder que no fa més que perdurar: resta, però, la bellesa de la poesia, que sempre hi és per aferrar-s’hi, malgrat que tot dugui a ignorar-la. Després remet a Dante i aleshores Servillo, que declama com si fos un músic, crea una intimitat amb la qual encisa recordant, posem per cas, el castigat enamorament “adúlter” de Paolo i Francesca: no hi ha pecats d’amor, sinó contra l’amor; aquells que mereixen l’infern són els ignavi, indolents que no fan res contra les injustícies del món. I, finalment, deixant el micròfon i acostant-se als espectadors, fa una lloança des grecs antics: amb el seu desig de coneixement, van explorar-ho tot, van obrir tots els camins, van atrevir-se a dir el més terrible. Això mentre que Plató va imaginar els humans com a presoners condemnats a mirar ombres: imatges falses de la realitat. A través de Servillo, Montesano (o a la inversa) potser fa un discurs a vegades sentenciós i fins amb llocs comuns pel que fa a l’imperi tecnològic. També hi ha bells passatges. I, en tot cas, l’actor fa sentir que és útil allò que, com ara la poesia i el teatre, es considera inútil: ajuda a viure.