Descomposició

Aquest any, la tardor ha aparegut puntualment, en un futur ja es veurà. Encara podem contemplar la descomposició d’un paisatge que deixa pas a un de nou. Des de Sant Joan de les Abadesses el cel va adquirint un blau més intens, el verd lluminós es va substituint per la brillantor dels ocres i grocs que es comencen a albirar al cim dels arbres, i els caps de setmana el trànsit augmenta per la gent de ciutat que vol recollir bolets. Molta d’aquesta gent s’apropa al territori amb una visió falsa, impulsada per les administracions i TV3 des de la gran urbs. Desaparegudes les activitats primàries i amb les ciutats cada cop més insostenibles, veuen en el turisme una font de futur per a la gent de muntanya. No tinc res en contra de l’activitat turística, mentre no facin el mateix que a la costa. Penso que ha de ser un camí de doble sentit, i no ho és. Mentre els uns titllen els altres de “pixapins”, “fangues” o “farigoles”, els altres miren la gent de muntanya com si fóssim figuretes de pessebre. La realitat és que mentre avança la urbanització dels boscos, no es produeix cap ruralització a les ciutats. Fa poc més d’un segle, Gràcia era un poble petit i ara ha estat fagocitat per Barcelona, i actualment ja es pot dir que el seu extraradi s’estén fins a Granollers. Quants anys passaran abans no arribi al Ripollès? De moment els costums que van arrelant són més urbans que rurals. No pot ser que el medi, l’esclat de la vida, el cicle de les coses més fonamentals, esdevingui un parc temàtic. Per més conselleries i càrrecs que s’ocupin del Medi Ambient, la realitat és que ni els arbres, ni les rieres, ni les marmotes ni les serralades voten. Mentre tots pesquen suports a les àrees metropolitanes, on viu més gent, els boscos són cada vegada més bruts, les cases estan buides o ocupades per gent que no té res a veure amb el món pagès, i es deixen anar ossos forasters perquè la postal surti maca. Quant al patrimoni, comarques com el Ripollès en té, i no sols romànic. Hi ha mostres dels començaments de la indústria al costat dels rius i edificis dels anys seixanta o setanta que havien estat pròsperes oficines. Aquesta és la realitat d’una part del territori que mereix molt més respecte que l’existència d’una vaca cega o la multitud que s’aplega cada any per veure baixar els cavalls de les planes del Roger. I això és el que ens venen. El curs natural de les coses no importa.