Descomposició

Aquest any, la tar­dor ha apa­re­gut pun­tu­al­ment, en un futur ja es veurà. Encara podem con­tem­plar la des­com­po­sició d’un pai­satge que deixa pas a un de nou. Des de Sant Joan de les Aba­des­ses el cel va adqui­rint un blau més intens, el verd llu­minós es va subs­ti­tuint per la bri­llan­tor dels ocres i grocs que es comen­cen a albi­rar al cim dels arbres, i els caps de set­mana el trànsit aug­menta per la gent de ciu­tat que vol reco­llir bolets. Molta d’aquesta gent s’apropa al ter­ri­tori amb una visió falsa, impul­sada per les admi­nis­tra­ci­ons i TV3 des de la gran urbs. Des­a­pa­re­gu­des les acti­vi­tats primàries i amb les ciu­tats cada cop més insos­te­ni­bles, veuen en el turisme una font de futur per a la gent de mun­ta­nya. No tinc res en con­tra de l’acti­vi­tat turística, men­tre no facin el mateix que a la costa. Penso que ha de ser un camí de doble sen­tit, i no ho és. Men­tre els uns tit­llen els altres de “pixa­pins”, “fan­gues” o “fari­go­les”, els altres miren la gent de mun­ta­nya com si fóssim figu­re­tes de pes­se­bre. La rea­li­tat és que men­tre avança la urba­nit­zació dels bos­cos, no es pro­du­eix cap rura­lit­zació a les ciu­tats. Fa poc més d’un segle, Gràcia era un poble petit i ara ha estat fago­ci­tat per Bar­ce­lona, i actu­al­ment ja es pot dir que el seu extra­radi s’estén fins a Gra­no­llers. Quants anys pas­sa­ran abans no arribi al Ripollès? De moment els cos­tums que van arre­lant són més urbans que rurals. No pot ser que el medi, l’esclat de la vida, el cicle de les coses més fona­men­tals, esde­vin­gui un parc temàtic. Per més con­se­lle­ries i càrrecs que s’ocu­pin del Medi Ambi­ent, la rea­li­tat és que ni els arbres, ni les rie­res, ni les mar­mo­tes ni les ser­ra­la­des voten. Men­tre tots pes­quen suports a les àrees metro­po­li­ta­nes, on viu més gent, els bos­cos són cada vegada més bruts, les cases estan bui­des o ocu­pa­des per gent que no té res a veure amb el món pagès, i es dei­xen anar ossos foras­ters perquè la postal surti maca. Quant al patri­moni, comar­ques com el Ripollès en té, i no sols romànic. Hi ha mos­tres dels començaments de la indústria al cos­tat dels rius i edi­fi­cis dels anys sei­xanta o setanta que havien estat pròspe­res ofi­ci­nes. Aquesta és la rea­li­tat d’una part del ter­ri­tori que mereix molt més res­pecte que l’existència d’una vaca cega o la mul­ti­tud que s’aplega cada any per veure bai­xar els cavalls de les pla­nes del Roger. I això és el que ens venen. El curs natu­ral de les coses no importa.