Resum del guió

Des de la ruptura del pacte constituent i la liquidació de la Constitució a Catalunya, amb la imposició d’un Estatut no votat, la majoria política catalana va fer diversos assajos d’acordar una via pactada per un referèndum d’autodeterminació però amb qüestionari obert. L’Estat s’hi oposà frontalment i començà una guerra incruenta mediàtica, econòmica i d’erosió de l’autogovern català. Davant d’això la majoria catalana, sempre deixant les portes obertes al diàleg, s’emmirallà en els casos del Quebec i d’Escòcia i va promoure juntament amb la societat civil organitzada una via democràtica tradicional a la sobirania: manifestacions pacífiques multitudinàries i vots majoritaris reiterats. D’aquí va venir el pas de la llei a la llei, d’aquí va venir que les famoses estructures d’estat eren les mínimes imprescindibles perquè en una via democràtica també hi ha el pas d’administració a administració. El que un dia abans és titularitat de l’Estat espanyol, l’endemà passa al nou Estat.

Malgrat que al llarg dels mesos es va anar veient que pintaven bastos hi havia una hipòtesi generalitzada que l’Estat podia acabar fent com el 9-N, tolerar el referèndum i dir que no era legal. I l’altra hipòtesi era que en cas que l’Estat espanyol utilitzés la violència Europa respondria. Amb tot, a mesura que l’Estat va anar ensenyant les dents, començant a activar la via judicial, es posà en marxa el dispositiu per a una acció no violenta alegal: l’organització del referèndum. Decisió dels darrers mesos en la discreció. Mentrestant, però, el relat de totes les forces polítiques i socials continuava essent el mateix: via democràtica tradicional, “ hi haurà urnes i paperetes”.

El xoc ve el dia 1, quan som capaços de celebrar un referèndum massiu, sense totes les condicions que exigiria una comissió d’experts internacionals, per culpa de l’Estat. Gran èxit que quedarà com el primer episodi de ruptura amb aquest Estat. El segon episodi de ruptura el provoca el mateix Estat amb la intervenció paramilitar i venjativa de les forces de l’ordre. I el tercer punt de ruptura ve el dia 3, amb la massiva resposta que desborda de molt el camp independentista i probablement arriba als límits d’aquesta frontera del 80%, que reiteradament surt a les enquestes contrari a la repressió, favorable a la República i a l’autodeterminació pactada amb Europa.

El que passa després del 3 és fruit de no haver sabut o pogut dir en aquell moment que teníem una victòria molt important, però que no estàvem preparats per a la brutal violència de l’Estat i la vergonyosa absència d’Europa. Aquest debat sobre on érem es va allargar un mes i encara dura. Proclamar i aguantar, aturar el rellotge i reclamar negociacions o noves eleccions. Encara ens estem matant per discutir allò que hauria pogut ser i no va ser. I qui van ser els responsables. A hores d’ara tant és.

Però si mirem endavant tenim dades: 1. Conservem el gruix dels 2 milions mobilitzats, encara que dolguts, desconcertats. 2. Tenim decapitada la cúpula del sobiranisme. 3. La situació judicial que ens perjudica també està erosionant el pilar monàrquic, judicial i policial de l’Estat; han perdut el consens a Catalunya i creixentment a Espanya. 4. Emperò els moviments civils amb alguna excepció encara estan ancorats en el relat de l’anterior fase pulcrament democràtica, només pressionant els polítics i el partits catalans per allò que havia de passar. 5. Gent esverada i pescadors hàbils de vots desencantats atien el concepte “heu de complir el que vau prometre”, com aquell nen que reclama al pare que compleixi amb la compra d’una bicicleta, però resulta que el pare ha anat a l’atur i no pot. Els líders catalans no han dit explícitament que això és així i alguns d’ells surfegen sobre l’onada de decepció continuant venent bicicletes o potser motos inviables, per ara. 6. Aquest buit de lideratge social i polític és aprofitat pel qui creu que la independència arribarà depurant tots els traïdors, que solen ser tots, menys ells. I a aquests populistes s’hi sumen els revolucionaris que prioritzen la revolució impossible a la ruptura possible. D’ambdós llocs la contundència verbal i les ànsies manifestants encarrilen les energies cap a la lluita interna: desprestigi de polítics i d’institucions com els mitjans públics de comunicació o els Mossos. 7. Per això, és urgent establir tallafocs amb aquells que van a provocar, a dividir i a disminuir les forces.

Per això, però, necessitem que es parli clar de la correlació de forces reals, que es reconegui que ni amb accions simbòliques, ni amb el vot crescut n’hi haurà prou. I que la crida a la mobilització no és perquè la gent es llanci al carrer sense objectius clars. Passar de la fase democràtica tradicional a la nova, sense caure en l’insurreccionalisme fallit, vol una estratègia no violenta de llarg abast compartida, focalitzada, per fases i amb lideratges que donin la cara i no que s’amaguin darrere sigles amb direccions invisibles que no donen cap seguretat a la massa de mobilitzables.