La glòria

Cada dia costa més tro­bar entre els nos­tres sem­blants una per­sona que no aspiri a arri­bar a allò que abans en deien la glòria. N’hi ha tan­tes i de tants àmbits dife­rents que avui molts dels aspi­rants ja no diuen que vol­drien arri­bar a la glòria, sinó que es con­for­men a dir que els sem­bla que el que han fet que­darà. I, si no ho diuen ells, sovint fan que ho digui un amic seu, que és també per això que ser­veix l’amis­tat, sobre­tot quan es vol que duri. En gene­ral, cap d’aques­tes per­so­nes no con­cre­ten gaire on vol­drien que­dar. Però se’ls entén: a les pla­ques dels nos­tres car­rers, als nos­tres caps, als museus, a les bibli­o­te­ques i onse­vu­lla, tal com deia l’àvia de la meva dona sense saber que ho deia fent ser­vir una paraula que no que­da­ria. Natu­ral­ment, aque­lla dona tam­poc no sabia que, anys a venir, el seu onse­vu­lla s’esti­ra­ria molt més que el llençol més esquinçat que hagués pogut veure mai. També s’ha esti­rat el nom­bre de can­di­dats a que­dar. No és només que s’hi hagin afe­git les dones i els del Ter­cer Món, sinó que hi hem anat incor­po­rant també la majo­ria dels nos­tres gos­sos i dels nos­tres gats. Un record etern per tot­hom. Per sort, al Goo­gle hi cabem tots. Que­da­rem, sí, però com un jaci­ment que ningú no excava. Escric això, després d’haver lle­git que a l’enter­ra­ment de la Mont­ser­rat Caballé tot­hom que aspira a ser alguna cosa en aquest món polític, musi­cal i cul­tu­ral de Bar­ce­lona, de Cata­lu­nya i –ai!- d’Espa­nya va voler anar-hi no pas només perquè li tocava, sinó també perquè, si no hi eren, qual­se­vu­lla, tal com hau­ria dit l’àvia de la meva dona, sos­pi­ta­ria que no són gaire res i que, per tant, són dels que no que­da­ran. I és curiós lle­gir-ho en una notícia on l’única per­sona que tot­hom deia que que­darà era jus­ta­ment la que ja no hi era.