Keep calm
Maia és una abella
A mesura que s’acostava el referèndum d’Escòcia, a Londres s’anaven veient més banderes escoceses als balcons. Eren londinencs que estaven per l’espai britànic, per mantenir unit el que volien que continués essent el Regne Unit. En tot aquest temps, l’unionisme ressaltava el component escocès de la identitat britànica, no pas el grau d’assimilació dels escocesos per part d’Anglaterra. És just la reacció contrària a la d’Espanya. A Madrid –i a l’Espanya espanyola, en general– els balcons es van omplir de banderes, però ni una era una senyera. Des de sempre, tant el discurs oficial com el popular han coincidit a destacar el component castellà de Catalunya i les moltes persones que s’identifiquen amb aquesta llengua i aquesta cultura, de manera excloent. Allà no se li acudeix a ningú reivindicar la llengua catalana com a part de la seva identitat, ni parlar amb respecte o interès dels castells, la Patum o la ratafia. Catalunya és Espanya i Espanya és espanyola. Punt.
Aquesta perspectiva colonial encara es posa més en evidència cada 12 d’octubre. En van dir Dia de la Raça (la seva), Descubrimiento (com es pot descobrir un lloc que està ple de gent?) i, finalment, Hispanitat. És igual, tot vol dir el mateix. A cap espanyol no se li passa pel cap la idea britànica de l’addició identitària i cultural, ni ningú no creu que la llengua quítxua o la fascinant cultura maia formin part de la identitat espanyola. Ells van conquerir, esclavitzar i aculturalitzar. I això és el que commemoren amb el que pertoca: una desfilada militar. Maia?, maia és una abella.
Visc i treballo en una cruïlla barcelonina per on acaben passant tots els manifestants d’aquest país mobilitzat. I he vist molts unionistes, bandera en mà, cantant el Que viva España o l’himne de la Legió. Ahir se suposa que commemoraven, alhora, la seva inclinació americana i catalana. Doncs no es va sentir ni El cóndor pasa ni la Santa Espina. Ves que no sigui colonialisme pied-noir.