Amb els anys i la perseverança de molta gent van aflorant algunes de les accions i decisions que han caracteritzat l’Estat espanyol en la darrera dècada de conflicte polític entre Catalunya i les elits polítiques, econòmiques i funcionarials de Madrid. En alguns casos, aquestes accions s’han fet més evidents perquè han implicat tercers països, com en el cas de la Banca Privada d’Andorra, que va ser rebentada amb la intenció de controlar uns suposats comptes opacs de líders independentistes que ni tan sols no existien. En d’altres, l’acció subterrània de l’Estat ha demostrat que els serveis d’intel·ligència espanyols són prou estúpids per pagar un sou mensual a un imam que, en paral·lel, estava organitzant uns atemptats que van acabar amb setze morts als carrers de Barcelona i Cambrils.

A tot això s’hi suma la poca vergonya policial i judicial que ha afectat les vides de centenars de persones amb l’única culpa de ser independentistes i, alhora, el desvergonyiment polític dels partits del sistema espanyol que ho han fet possible. De la monarquia espanyola, en fi, és difícil fins i tot descriure’n el cinisme intergeneracional.

Però de tot plegat el que crida més l’atenció és la impunitat. Dictadures a banda, tots els estats tenen clavegueres, en major o menor mesura, però la superestructura democràtica es veu obligada a actuar quan aquestes decisions subterrànies afloren. L’Estat espanyol, en canvi, té un sistema de mitjans de comunicació tan cortesà que ha generat una opinió pública amorfa que, paradoxalment, només es mobilitza en favor de les raons d’estat. Així va ser durant moltes dècades d’abusos al País Basc i així ha estat quan ens ha tocat el rebre a Catalunya. Bona part de la societat espanyola es mou darrere dels lemes heretats del franquisme i una part més gran encara és totalment insensible als usos democràtics. L’opinió pública espanyola no ha generat els problemes, certament, però n’impedeix les solucions.