Paraules vanes

El rei d’Espa­nya (i comte de Bar­ce­lona, del Ros­selló i de la Cer­da­nya), se’l veia molt bé i molt segur de si mateix el 12 d’octu­bre, pri­mer a Madrid durant la des­fi­lada mili­tar i la recepció poste­rior, i després a la tarda visi­tant els afec­tats per la riada a Sant Llo­renç des Car­das­sar, a l’illa de Mallor­ques. No sem­blava afec­tar-lo gaire que el dia abans el Par­la­ment de Cata­lu­nya hagués apro­vat una reso­lució que, entre altres coses, “referma el com­promís amb els valors repu­bli­cans i aposta per l’abo­lició d’una ins­ti­tució caduca i anti­de­mocràtica com la monar­quia”. Referma? Aposta? Posat a fer reso­lu­ci­ons, el Par­la­ment podia haver exi­git la dis­so­lució de l’exèrcit espa­nyol, el retorn de Leti­cia Ortiz a la car­rera periodística o la pro­hi­bició de les plu­ges tor­ren­ci­als. Fent una reducció a l’absurd, allò es podria inter­pre­tar també com la renúncia a l’aspi­ració inde­pen­den­tista, ja que si hom està deci­dit a fer una secessió, no s’entreté a dis­cu­tir detalls del règim que deixa enrere; altra feina tin­dria. I fins i tot es podria enten­dre com una jugada mes­tra amb vista a la defensa dels encau­sats pels fets de l’any pas­sat: Vegi el tri­bu­nal com aquest Par­la­ment, els dies que no està tan­cat per vacan­ces, resol sobre qüesti­ons quod­li­be­tals –sigui sobre el canvi climàtic, l’auto­de­ter­mi­nació dels kurds, o la inde­pendència d’aques­tes qua­tre províncies– que són vent de boca escrit en paper mullat, i no convé atri­buir-los una trans­cendència que no tenen. L’esca­lada a més altes cotes de l’absurd sem­bla ina­ca­ba­ble en la política cata­lana.