Opinió

Tribuna

Per anar-ne parlant…

“El debat sobre les escoles de negocis hauria d’incloure també la pregunta sobre com es treballa en el desenvolupament integral de la persona

Si hi ha un cos­tum clàssic quan els dia­ris fan cons­tar que han nome­nat alguna per­sona per a un càrrec direc­tiu en una empresa, és fer cons­tar en quina uni­ver­si­tat o escola de nego­cis ha estu­diat. Alguns depar­ta­ments de premsa estan encan­tats amb aquest cos­tum, perquè així poden sumar “impac­tes” comu­ni­ca­tius. Però també hem vist molts direc­tius ser notícia en els mit­jans de comu­ni­cació degut al dubtós honor d’haver con­tribuït acti­va­ment a l’enfon­sa­ment de l’empresa en què tre­ba­lla­ven (i per haver cobrat subs­tan­ci­o­ses quan­ti­tats per acon­se­guir-ho, tot sigui dit). Curi­o­sa­ment, però, en aquests casos mai no hem sabut on s’havien for­mat, com si fos­sin veri­ta­bles exa­lum­nes apàtri­des.

Sor­to­sa­ment, ja fa anys que hi ha un debat obert sobre el model i el tipus de for­mació que ofe­rei­xen les esco­les de nego­cis. Debat apas­si­o­nant, en què es juga en bona part el futur de cadas­cuna i el del sec­tor com a tal. Un dels diver­sos deto­nants d’aquest debat és la pre­gunta sobre fins a quin punt en els dar­rers anys la pressió dels rànquings (i la seva lògica) les ha con­di­ci­o­nat, si més no, el seu dis­curs, els seus mis­sat­ges i la seva comu­ni­cació. La pre­gunta és relle­vant, atès que en aquests rànquings se sol valo­rar de manera exa­ge­rada l’incre­ment sala­rial que obte­nen, per exem­ple, els alum­nes del MBA després d’haver-lo cur­sat, com­pa­rat amb el que gua­nya­ven abans de fer-lo. Arriba un moment en què pot­ser no ens hau­rien de sor­pren­dre tant algu­nes coses que pas­sen si un dels mis­sat­ges prin­ci­pals que reben des de la seva for­mació és que un indi­ca­dor pre­fe­rent per valo­rar el lloc on estu­dien és la xifra que pas­sen a gua­nyar quan en sur­ten. Més que només fer esca­ra­falls quan hi ha escàndols empre­sa­ri­als, pot­ser les esco­les de nego­cis –i el sec­tor com a tal– també hau­rien de pre­gun­tar-se fins a quin punt hi han con­tribuït. Tal vegada no hagi estat una con­tri­bució sota una estricta relació causa-efecte, però alguna sin­cro­nia hi deu haver, si més no simi­lar a la que exhi­bei­xen quan els direc­tius són reco­ne­guts posi­ti­va­ment per la seva tasca.

Dar­re­ra­ment ens ve sovint a la memòria un lli­bre de John Elking­ton que va ser un dels pri­mers en què es par­lava del que ara s’ano­mena el tri­ple compte de resul­tats (econòmic, social i medi­am­bi­en­tal). El lli­bre es deia Can­ni­bals with forks, i plan­te­java pro­vo­ca­ti­va­ment la pre­gunta de si el progrés edu­ca­tiu con­sis­teix sim­ple­ment a acon­se­guir que els caníbals men­gin amb for­qui­lla. Doncs bé: cre­iem que el debat que esmentàvem també plan­teja a les esco­les de nego­cis si la seva funció només és ense­nyar a men­jar amb for­qui­lla. Si la seva feina només és millo­rar els ins­tru­ments que s’usen, les capa­ci­tats i habi­li­tats que s’adqui­rei­xen, les tec­no­lo­gies que es mane­guen i els con­cep­tes que s’apre­nen. Però que la qüestió de qui i com les usa i per a què no els cor­res­pon com a esco­les de nego­cis. És evi­dent que ins­tru­ments, capa­ci­tats, habi­li­tats, tec­no­lo­gies i con­cep­tes són fona­men­tals. I com més desen­vo­lu­pats i afi­nats siguin, millor. Però en tot això hi ha també un debat ideològic i valo­ra­tiu que els demana –i els dema­narà– cada cop més que es defi­nei­xin: quin model d’empresa i, sobre­tot, quin model d’èxit empre­sa­rial trans­me­ten en tots i cadas­cun dels seus mis­sat­ges i de les seves acti­vi­tats, tant docents com no docents. Cap escola de nego­cis no podrà esca­po­lir-se en els anys vinents de tenir alguna paraula a dir sobre els valors i els models d’empresa que pro­posa i defensa, i quins qüesti­ona i rebutja. Bo i sabent que, en fer això, a diferència de quan es limi­tava a par­lar de tècni­ques de gestió (de for­qui­lles, vaja) no podrà satis­fer tot­hom.

El debat sobre les esco­les de nego­cis (i sobre tot el sec­tor) inclou sem­pre un apar­tat sobre la neces­si­tat d’inno­vació. Nor­mal­ment aquest debat se situa al vol­tant de les tec­no­lo­gies de l’edu­cació i sobre les dinàmiques de l’apre­nen­tatge. Cosa que, sens dubte, és un repte d’urgentíssima res­posta. Però el debat hau­ria d’incloure també la pre­gunta sobre com es tre­ba­lla en el desen­vo­lu­pa­ment inte­gral de la per­sona; la inter­pel·lació sobre els valors que la mouen i el pro­jecte vital que l’anima; i el suport perquè el seu procés for­ma­tiu inte­gri tots els ele­ments que n’hau­rien de for­mar part, i no deixi aquesta inte­gració en mans de la sort o l’atzar. Par­lar d’aquests temes de manera adulta no té res a veure amb el fan­tasma de la indoc­tri­nació (fan­tasma que de seguida tre­uen a pas­se­jar els man­dro­sos que no volen ni sen­tir a par­lar de la qüestió). Té a veure amb la pre­gunta sobre si l’edu­cació supe­rior és i vol ser, efec­ti­va­ment, edu­cació i bona edu­cació.

Perquè el que aquest debat plan­teja a les esco­les de nego­cis no és, comp­tat i deba­tut, només un repte de currículum i de meto­do­lo­gies docents: és també –i sobre­tot– un repte ideològic i d’iden­ti­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia