El gest

La bretxa entre la societat catalana i l’espanyola que es va començar a eixamplar a partir de la sentència de l’Estatut ha arribat a esdevenir un autèntic abisme. Les acusacions de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat en són una bona mostra. Des de l’independentisme s’havia demanat un gest per poder reconstruir mínimament els ponts amb el govern de l’Estat. L’abisme és tan gran que l’únic gest possible –admetre que no s’ha comès cap més delicte que una eventual desobediència– no es pot ni tan sols considerar a Madrid. El gest que l’Estat posa sobre la taula és una mínima diferència de matís amb la fiscalia, però sempre demanant penes exagerades per delictes inexistents. En una democràcia, només s’apliquen penes per fets que s’ajusten a tipus penals que descriguin amb anterioritat la conducta punible. En el cas dels líders catalans empresonats i exiliats, les conductes que seran jutjades no s’ajusten als delictes dels quals se’ls acusa. És quelcom que a simple vista pot advertir un estudiant de primer de dret llegint la descripció dels delictes de rebel·lió i sedició en el Codi Penal. Addicionalment, les bufetades rebudes des de la justícia alemanya i la justícia belga deixen en fals unes acusacions que afecten uns i no uns altres, pels mateixos fets. Sabem que en arribar a instàncies europees tota la construcció jurídica de l’Estat caurà com un castell de naips, però mentrestant, els líders i activistes catalans pateixen i patiran un càstig injust i il·legítim, pensat com un escarment al 80% de catalans que gosen demanar poder decidir en una urna el seu destí com a poble. Més enllà del dolor causat a tantes famílies de represaliats, empresonats i exiliats, l’Estat faria bé d’adonar-se que tanta repressió no ha servit de res. No només no han pogut eliminar un independentisme que continua sent el projecte polític hegemònic a Catalunya, sinó que no l’han fet retrocedir ni un mil·límetre.