Esperits oberts

Fa molts i molts anys, quan jo cobria la infor­mació de la Dipu­tació de Bar­ce­lona per al diari El Mundo Dia­rio, hi havia un dipu­tat que havia estat alcalde de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat, que es deia Matías de España, un empre­sari i fei­xista decla­rat. A la sor­tida d’un ple, pre­si­dit per Juan Anto­nio Sama­ranch, em deia ben con­vençut i seri­o­sa­ment: “Quan tor­nem a manar nosal­tres, a vosal­tres, els comu­nis­tes, no us afu­se­lla­rem com es va fer el 1939, no; us arre­ple­ga­rem en un vai­xell, a alta mar, tin­dreu cober­tes totes les neces­si­tats bàsiques, però no podreu man­te­nir cap con­tacte amb la soci­e­tat. Així no podreu fer cap mal ni por­tar el país a la ruïna.” Recordo que em vaig limi­tar, amb to sarcàstic, a dir-li que em dei­xava molt tran­quil. Cer­ta­ment, alguna cosa havíem gua­nyat. Per sort no van tor­nar a manar com en l’època de Franco, encara que no ens els hem pogut treure del tot del damunt.

No em nega­reu que no és pas que no ho hagin inten­tat i que encara no ho inten­tin. Hauré de reconèixer que Matías de España era més humà que molts dels actu­als mem­bres del PP, Ciu­ta­dans i no diem de Vox, que de ben segur si tor­nen a manar ins­tau­ra­ran la pena de mort, almenys per als que vagin con­tra la sagrada uni­tat d’Espa­nya. Es podran tre­pit­jar tots els drets humans haguts i per haver, robar i vio­lar, però seran impla­ca­bles amb la uni­tat de destí de tots els espa­nyols. Sin­ce­ra­ment crec que els humans neces­si­tem una recon­versió. Penso que les reli­gi­ons, per la seva mateixa base, hau­rien d’haver aju­dat, per la influència que han tin­gut, a crear per­so­nes ober­tes, amb un res­pecte a les diver­ses mane­res de pen­sar, i sobre­tot hau­rien d’haver començat ells a donar exem­ple. És ben trist que altes dig­ni­tats eclesiàsti­ques mirin de fomen­tar l’enveja i l’odi quan hau­rien de ser por­ta­do­res de pau i res­pecte. Tant costa, em pre­gunto cada dia, que els humans siguem capaços d’enten­dre que les veri­tats abso­lu­tes ja s’han aca­bat i que ara hem d’entrar en una altra fase? Quan veia aque­lla gent pro­tes­tant com boja perquè havien alli­be­rat una noia, que tot ple­gat no havia fet res, i quan veia que la noia no s’atre­via a sor­tir, i que el seu advo­cat se n’ha hagut d’anar a l’exili, vol dir, senyors, que encara hi ha molta feina per fer.

Per­me­teu-me, per una única vegada, que em con­ver­teixi en redemp­tor de la huma­ni­tat i faci públics els dos únics prin­ci­pis que ens can­vi­a­rien el món i el con­ver­ti­rien en una bassa d’oli: fide­li­tat a un mateix i màxim res­pecte als altres. Cal que tots fem ser­vir el cap, que ana­lit­zem els perquès de les coses i que després obrem amb con­seqüència. Però amb això sol no n’hi ha prou. Hem d’accep­tar que ens podem equi­vo­car i per tant l’altre pot tenir raó. Eh que és sen­zill? Doncs, posem-nos-hi i apli­quem-ho al peu de la lle­tra. Gràcies.