Guerra i poesia

A mitjans de juliol del 1917, després d’un període de convalescència, el tinent Siegfried Sassoon va enviar una carta oberta a les autoritats militars on condemnava la política britànica de guerra i el sacrifici inútil d’homes. L’epístola transcendí i fou publicada a la premsa i llegida en seu parlamentària. Sassoon no fou jutjat per una cort militar. Ben al contrari, se’l va considerar com a mentalment alienat, i sota una diagnosi de neurastènia ingressà a l’hospital de guerra de Craiglockhart. Fou aquí on l’autor de The Old Huntsman travà amistat amb un jove i prometedor poeta: Wilfred Owen.

Ve l’anècdota a tomb quan aquest darrer 11 de novembre s’ha rememorat, ara ha fet cent anys, el final de la I Guerra Mundial. Un conflicte descarnat que canvià radicalment el punt de vista de dos homes que s’havien enrolat voluntàriament a les files de l’exèrcit. Homes que com Edmund Blunden, Isaac Rosenberg o Robert Graves –entre altres– van trobar en la poesia el llenguatge per descriure –i denunciar– els desastres de la guerra. Una generació única coneguda a l’època com a War Poets.

Certament ells no foren els primers en vincular guerra i poesia. Però quan llegeixes a Break of Day in the Trenches, d’Isaac Rosenberg: “The darkness crumbles away / It is the same old druid Time as ever”, t’adones que mai abans la lírica s’havia confrontat amb aquella força al drama de la guerra. Un contrast –també de classe– amb Rupert Brooke i el seu apologètic The Soldier, tal vegada perquè Brooke mai no va combatre al front –traspassà abans d’arribar a Gallipoli– i s’estalvià les imatges de l’horror i la misèria. De fet, Sassoon va tenir sort. Milers de soldats foren afusellats en consells de guerra per haver anteposat la vida a la mort. I d’aquí a la idea de futilitat hi ha tan sols una passa. I és així que aquest i Wilfred Owen són els garants d’aquella idea. La futilitat de viure i de morir d’una forma absurda fins al punt d’haver de qüestionar el mateix sentit de l’existència i els fonaments morals de l’ésser. Owen, empès per Sassoon, trobà en la poètica el recurs on fixar amb el mot aquella intensitat impossible d’emmarcar en la mera convenció. “If anything might rouse him now / The kind old sun will know”, escriu Owen en recordar la figura inerta d’un soldat ras mort en ple camp de batalla.

A l’hospital de guerra de Craiglockhart es va reescriure la història de la poesia tal com ara l’entenem. Owen, Blunden i Rosenberg eren millors poetes que Siegfried Sassoon. Però sense ell els War Poets mai no haurien arribat a la dimensió descomunal que els defineix. Una dimensió que pivota al voltant de dues pautes entre si complementàries: narrar l’inenarrable i un sentit de comunió envers l’altre. Una forma d’empatia universal que ens obre a l’enigma d’aquell nexe intangible: l’alteritat que inaugura la modernitat poètica a començaments del segle XX.