Antoni de Inès Pujol: l’amic

El prop­pas­sat dis­sabte 17 de novem­bre, ens dei­xava per sem­pre l’Antoni de Inès Pujol, gironí prou cone­gut. Cap de publi­ci­tat, pro­pa­ganda i rela­ci­ons públi­ques de l’empresa Cobega, S.A., Girona, per al segui­ment dels actes espor­tius, cul­tu­rals, ciu­ta­dans i benèfics, els quals tenien lloc a Girona i ciu­tats de les comar­ques. També el Con­curs de Redacció i l’Expo­sició de Flors. Col·labo­rava amb tota classe de mit­jans. Els 44 anys a Cobega el con­ver­ti­ren de per­sona en per­so­natge.

Deixo la vida pro­fes­si­o­nal per pas­sar a l’anec­do­tari. A l’Antoni la nave­gació li tenia el cor robat. En pre­pa­rar una sor­tida a un dels des­tins de la Medi­terrània Occi­den­tal, s’hi apun­tava.

Pri­mera: En un dels mini­cre­uers que pro­gramà, després d’uns dies de nave­gació per la costa sud de Mallorca, recalàrem a Eivissa, on férem el sopar de comiat. De mati­nada sortírem en direcció a Tar­ra­gona per després cos­te­jar fins a Llançà. Mans al timó, jo bada­llava. De Inès digué: “Marca: jo he dor­mit prou. Mar­qui la ruta i jo pilo­taré.” A les 4 em vaig posar a dor­mir a estri­bord, a res­guard del sol. Pas­sa­ren hores i em des­pertà el sol a la cara. Sobre­sal­tat vaig pen­sar: com és que toca el sol a estri­bord si nave­guem a l’oest? L’Antoni dor­mia plàcida­ment sobre el timó, que havia girat uns 80 graus i, fent vol­tes i més vol­tes, encara teníem a la vista Eivissa, quan en 4 hores de nave­gació no ens havíem mogut de lloc. “Què fa, De Inès?”, vaig dir. “M’he ador­mit un moment –tres hores i mitja– i ja estem arri­bant: es veu terra!”, va fer. “Quina terra?”, vaig dir jo. “El Montsià a l’horitzó.” “Han can­viat el nom, perquè això que veu a l’oest és Eivissa!” Podia haver pas­sat de tot!

Segona: Havíem pes­cat tota la tarda i ens dirigírem al refugi de pes­ca­dors per pas­sar la nit. Bus­quets saltà a terra amb el bot, per amar­rar un cap a proa. De Inès, a popa a punt de tirar l’àncora i Galià al timó en fun­ci­ons de “pilot d’amar­ratge”. Fos­que­java. Bus­quets cridà: “Fal­ten 10 metres, fal­ten 8, fal­ten...” i Galià digué: “Ferro a l’aigua!” De Inès no tirà res a l’aigua. “A mi m’han dit que tirés l’àncora.” “Tot a l’aigua”, cridà Galià. Bus­quets amarrà el cap a terra i sols res­tava ten­sar l’àncora. “De Inès, tensa el cap.” “A mi m’han manat tot a l’aigua i així ho he fet.” Sor­to­sa­ment a la bodega hi havia una àncora i un cap de recanvi.

En De Inès era tot ell una anècdota. Sols superava aquest fet que era ama­ble, dis­cret, volun­tariós, tre­ba­lla­dor, gens orgullós o vanitós. Els 44 anys que vaig res­tar a l’empresa, en situar-me molt aviat en un lloc de res­pon­sa­bi­li­tat, ja no tan sols a Girona, ja que sor­tia sovint a les altres con­ces­si­ons dels Dau­re­lla per orga­nit­zar, can­viar, nome­nar càrrecs i sem­blants, vaig tenir opor­tu­ni­tat d’estu­diar el gènere humà en movi­ment i veure de la vora les seves debi­li­tats. He de dir que com De Inès, no en cor­ren, de per­so­nes. Jo el vaig dis­tin­gir fins on podia arri­bar pels seus estu­dis i pre­pa­ració. Mai, he dit mai, em va fallar, al con­trari, si hi havia opor­tu­ni­tat, col·locava deta­llets de la seva cre­ació. He de dir que es feia res­pec­tar i apre­ciar. Ver­ta­de­ra­ment era dife­rent.