Disbarats

L’altre dia vaig veure el meu fill i el seus amics que jugaven a un joc que quan jo tenia la seva edat també ens entretenia. Segur que el coneixen. El que començava la partida feia una pregunta a cau d’orella al que tenia a la seva esquerra i així successivament fins que havien completat la ronda. En acabat i  en veu alta cadascú deia la pregunta que li havia fet el jugador de l’esquerra i la resposta que havia rebut del de la dreta, com es poden imaginar les bestieses estaven assegurades. Sí, és el joc dels disbarats. I com són les coses que acabo de veure això, un joc de mainada, pujo al cotxe i sento a la ràdio que el president espanyol, Pedro Sánchez, té la intenció de fer el mateix si es reuneix amb el president de la Generalitat, Quim Torra. És a dir, que si l’un li parla de fer bona la voluntat d’autodeterminació de Catalunya, tal com li ho demana una gran part de la societat del país, l’altre li respondrà que l’estat de les autonomies és la via per aconseguir els anhels i desitjos del poble català. Si l’un li parla d’alliberar els presos polítics, l’altre li dirà que s’ha de respectar la divisió de poders. I així ens trobarem que l’un parlarà de cols i l’altre li respondrà que naps. I s’escenificarà una situació absurda, un diàleg de sords, sense sentit. De vegades, massa sovint, les situacions que genera la política s’acosten més al joc dels disbarats que a la lògica constructiva de la vida democràtica. Ara, trobo que en aquesta ocasió, tal com hem arribat fins aquí, caldria no tan sols més maduresa, deixar-se de jocs de nens i encarar el problema una vegada per totes, sinó responsabilitat democràtica per mirar de resoldre un problema que l’únic que s’aconsegueix és enquistar-lo, i ja sabem que quan s’ha d’extirpar un quist hi ha moltes maneres de treure’l i per molta traça que es tingui –que ja hem vist que no és el cas– és molt difícil no deixar cicatrius de per vida. Deixin de jugar al gat i a la rata i a d’altres jocs i parlin com persones grans abans no es facin disbarats de veritat.