Meravelles de l’equidistància

Entre tants, agafem aquest sobre independentisme i psicoanàlisi (P. Luque, web Política&Prosa). Article fi d’espanyolisme disfressat d’equidistància que arrenca fort amb l’haver de triar en política: a Al-Assad, hem de matar-lo tot i les víctimes sirianes col·laterals, o deixar que el sàtrapa de Beirut les segueixi escabetxant amb química i física? L’independentisme, diu, també obliga a escollir, una tragèdia perquè sempre origina fractura (vol dir divisió?); per a Luque el catalanisme domesticat i tolerat per la metròpoli facilitaria als catalans la “llibertat [sic] de no haver de triar”, i estalviaria curar les ferides de la impertinència catalana; obvia, és clar, les nafres tangibles de les agressions de l’Estat perquè, afegim, el mal són els vots eslovens, no pas la violència sèrbia.

L’article, equidistantista de nivell, troba mòrbid haver de triar encara que per a indepes i unionistes demòcrates –el 80% del país– seria decidir (o no) a seguir depenent d’una casta (no ho diré més) econòmica, política i funcionarial que dura des del segle XVI i que ha reduït el país a la subalternitat. Vaja: optar (o no) a no haver de patir (tant) per la llengua o perquè ens destrossen la sanitat. Luque evoca l’insuficient 47,5% independentista però amaga el 43 o 44% de totes les formes d’espanyolisme que van de Colau a Vox. L’independentisme, diu, exclou els espanyols. Exclou? Però si tots tenim parents a Espanya i s’ha parlat de la doble nacionalitat, del castellà cooficial...; si els empordanesos no ens sentim exclosos ni del Rosselló! Al catàleg de malícies independentistes no podia fallar-hi la, hauria de dir però no diu, presumpta insolidaritat. Si Espanya, deficitària, és solidària a través d’Europa, per què no podem ser-ho, i amb superàvit, pel mateix sistema? Per què hem de ser forçats a les peonades malbaratades, als Florentinos, a les –i no ho dic pel benefici de les beneficiàries– targetes black? I, posats, per què hem de ser més solidaris amb Melilla que amb Nador, a tocar i d’on en venen tants?

La independència, explica, no és un acte de justícia; però ni es planteja les venjances de la dependència certificades per tot Europa: ostatges a la presó, perseguits... A Luque –com a La Vanguardia– li convé destriar matisos a l’independentisme per mirar d’estimular taifes, però res no detalla dels graus d’espanyolisme que van del dret a decidir als amics de Le Pen. Amagant que independentisme és catalanisme, el més ambiciós, es plany que l’independentisme l’hagi ferit o mort. Quin catalanisme? Vol dir el dels franquistes que se’n deien perquè s’emocionaven sentint el Virolai? O el de les peculiaridades de Coscubiela o Valls? Amb lupa busca Luque pèls democràtics als ous dels independentistes negociadors i als dels unilateralistes; però ignora l’hirsutisme testicular de l’Estat en l’incompliment sistemàtic com ara de la sacrosanta constitució. S’acaba aquest paper, i el de Luque que tanca ignorant la carn de frenopàtic evident per a tothom i es fixa en l’unicandidatista Graupera per recomanar-li que se psicoanalitzi.