Volíem acollir?

D’això deu fer apro­xi­ma­da­ment un any o un any i mig. Amb les imat­ges dels infants ofe­gats en alguna de les nos­tres plat­ges, amb mis­sat­ges con­tun­dents i deci­dits, dèiem que volíem aco­llir. Fa poc temps. El record de tants actes, lec­tu­res, poe­mes lle­gits en públic en pla­ces de ciu­tats i pobles, és encara ben viu. Però és com si un gran silenci d’una banda i clares referències a perills des­co­ne­guts i amenaçadors hagues­sin fet emmu­dir totes les veus, i quan no s’escolta un dis­ba­rat racista, es fa un silenci que res­sona més que els més abran­dats dis­cur­sos.

Què ens passa? Més ben dit, què ens està pas­sant? Ara, aquí, a casa nos­tra? Les grans migra­ci­ons han exis­tit, sem­bla, des que els humans poblem la terra. Per força, escla­vit­zats, forçats per la pobresa o les per­se­cu­ci­ons, pels fana­tis­mes i dar­re­ra­ment pels grans dese­qui­li­bris econòmics i soci­als i les guer­res que tants interes­sos ama­guen, les per­so­nes han fugit, han mar­xat d’allà on havien vis­cut. Ho sabíem. Però pot­ser no ho sabíem com ho sabem ara. La força de les imat­ges gua­nya ter­reny cada dia. I ens impres­si­ona, encara que sigui tan sols per una estona. I és en aquest punt on es reve­len una munió de pre­gun­tes que ens con­fo­nen. Ara obli­dem més fàcil­ment?... Pot­ser pen­sem, enduts per sen­ti­ments momen­ta­nis i fràgils, que és quel­com fàcil aco­llir una d’aques­tes per­so­nes a casa? Se’ns bar­re­gen els sen­ti­ments de com­passió amb d’altres que, a la pràctica, pre­sen­ten més difi­cul­tats tant econòmiques com polítiques... I ens que­dem més tran­quils bo i sabent que ja hi ha qui se n’ocupa, i que les seves raons deuen tenir si no ho fan. I, entre­tant, s’ha estès el silenci i ja no sen­tim aquell “Volem aco­llir” de fa uns mesos. Però ara ja sabem que en política no hi ha silenci que val­gui, que no exis­teix el buit: difi­cul­tats objec­ti­ves, mol­tes; difi­cul­tats econòmiques, mol­tes; pors, tan­tes com vul­guem. I men­tre segueix el silenci, hi ha, evi­dent­ment, qui s’omple les but­xa­ques amb els nego­cis dels trans­ports “de som­nis”, el tràfic amb els som­nis d’éssers humans... I el silenci es va omplint de crits i insults, de con­tin­guts nega­tius i de rebuig, si excep­tuem algu­nes veus –unes de més ofi­ci­als i altres de més per­so­nals– que con­ti­nuen recor­dant-nos que estem par­lant d’éssers humans. I és dins aquest silenci on crei­xen els rebut­jos, les atri­bu­ci­ons nega­ti­ves als nou­vin­guts. I comença a haver-hi qui ho esti­mula amb pro­pos­tes cada cop més agres­si­ves i més inhu­ma­nes. I el silenci s’escampa. I cada cop hi ha més veus polítiques que cri­den fort, plan­ten murs i bar­re­res de tot tipus, usen la por al des­co­ne­gut... Obli­dant acords inter­na­ci­o­nals civi­lit­za­dors, obli­dant com s’ha cons­truït, i pot­ser la comen­cem a des­truir, aquesta Europa tan cobe­jada com enga­nyosa, que sem­bla que vol tor­nar a fer-se a tros­sets, a divi­dir-se altre cop.

Res­sona massa silenci. I troba ampli­fi­ca­dors en molts països i entre molta gent. És aquest el silenci que cal fer emmu­dir amb noves parau­les de civi­lit­zació. Pot­ser hem de rea­pren­dre què sig­ni­fi­quen els drets humans fona­men­tals, com ha cal­gut fer en altres moments de la nos­tra història. Obrir el debat altre cop i par­lar-ne ober­ta­ment i hones­ta­ment, sense ama­gar el cap sota l’ala.