República és transformació

Fa uns dies, un mosso li va etzi­bar a un fores­tal: “La República no exis­teix, idi­ota!”, i tot­hom es va esve­rar. D’acord que és una falta de res­pecte que la poli­cia insulti els ciu­ta­dans (tot i que aquest no és un cas únic) i que un règim democràtic com la república ja hau­ria d’exis­tir pel sol fet que la majo­ria de la població ho vul­gui, com a Cata­lu­nya.

Però la veri­tat és que no hi ha República, per més que repe­tim que ho som o que la cons­truïm. Hi ha fra­ses que no tenen cap més efecte que pro­vo­car un estat d’ànim i, si bé han acon­se­guit que bona part de la població hagi des­con­nec­tat d’Espa­nya, si fóssim República –no ja reco­ne­guda, sinó almenys exer­cida–, els habi­tants d’aquest país ho per­cebríem a través dels intents de trans­for­mació de la nos­tra soci­e­tat.

Sobre­tot si tinguéssim en marxa els can­vis soci­als que defensàvem quan pro­movíem el vot afir­ma­tiu en el referèndum de l’1-O. Algun d’aquests can­vis ens els impe­dei­xen des dels òrgans de l’Estat i sem­bla que el govern català reprendrà ben aviat l’intent d’apli­car-los. D’altres hem renun­ciat a apro­fun­dir-hi, tor­bats per la tem­pesta con­tra l’inde­pen­den­tisme. I d’altres reque­rei­xen un con­sens difícil d’acon­se­guir fins i tot dins d’un règim repu­blicà.

Aquest és el cas, per exem­ple, de la lluita con­tra l’espe­cu­lació urbanística que reta­lla els drets a l’habi­tatge, que enca­reix el sòl i que des­tru­eix el ter­ri­tori. Això és el que està suc­ceint ara mateix a Girona, a Bar­ce­lona, en altres ciu­tats i a tota la Costa Brava, sense que es per­cebi cap intenció d’atu­rar-ho, sense que es detecti cap volun­tat de trans­for­mació repu­bli­cana.