No als pressupostos

Si té algun sentit que l’independentisme català concorri a les eleccions a les cambres espanyoles, aquest és el d’utilitzar la seva representació per assenyalar les limitacions del sistema i el de fer servir la seva força en benefici de les reivindicacions pròpies. Un exemple del bon ús d’aquestes eines va ser la caiguda del govern Rajoy –el de la repressió de l’1 d’octubre– a través de la moció de censura que, de cap de les maneres, no significava una adhesió al nou govern resultant. Ara l’independentisme pot fer servir el seu pes per condicionar l’executiu espanyol actual que, no només no ha mostrat cap voluntat de resoldre per vies democràtiques el conflicte polític existent a Catalunya, sinó que tan sols s’ha dignat a parlar d’un compliment parcial d’allò que disposa l’Estatut d’Autonomia vigent, i ja veuríem si s’acabaria executant. Ni la tan poc èpica reciprocitat en l’aprovació dels pressupostos del govern català són capaços d’oferir. Res. Es limiten a presentar-se com el dic de contenció d’un papus, el d’una possible coalició entre la dreta extrema i l’extrema dreta, espai polític embardissat ara mateix en una competició d’ocurrències reaccionàries, fins i tot preconstitucionals. Burxant-los una mica, però, reconeixen que, amb pressupostos o sense, tenen pensat esgotar la legislatura igualment, tal com deien que sense els nous números no podrien apujar el salari mínim i s’ha demostrat que una cosa no tenia res a veure amb l’altra. La desgana de Pedro Sánchez fa pensar que potser ja li va bé un vot contrari dels partits d’obediència catalana per desactivar el discurs de l’oposició que, dia sí, dia també, el presenta com a còmplice del desmembrament de l’Estat, com si això fos una epidèmia o una plaga i no el possible resultat d’un exercici democràtic. En cas de ser així, aquesta és una dinàmica que no hauria de concernir l’independentisme català, que hauria d’exigir fets o engegar-los a pastar fang.