Escenari endimoniat

Ahir va començar l’ignominiós judici contra els presos polítics catalans, que fa un any que estan en presó preventiva, la qual cosa “suposa una vulneració del dret de les persones encausades a preparar una defensa efectiva, i [a més] els delictes que s’imputen són absolutament desproporcionats, ja que en cap cas es van motivar situacions de violència per part de la població o el govern català, tal com diferents tribunals de països europeus han reconegut” (Carta de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, del 9 de febrer als presidents de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker; del Parlament Europeu, Antonio Tajani, i del Consell Europeu, Donald Tusk). Diumenge va tenir lloc la fracassada manifestació de l’odi a Madrid (45.000 persones vingudes d’arreu de l’Estat amb autocars pagats pel PP), impulsada per la dreta espanyola (a Espanya ja no hi ha centredreta, només dreta extrema) i per l’extrema dreta (Vox, Hogar Social, España 2000, Falange, Democracia Nacional...) en què també hi era “sense cap complex”, segons va dir, Manuel Valls.

I fa sis dies que Pedro Sánchez va suspendre el diàleg amb ERC i el PDeCAT després que enregistressin l’esmena a la totalitat dels pressupostos generals de l’Estat (PGE), que avui es discuteixen al Congrés dels Diputats i que havien de permetre completar la legislatura espanyola (i potser la catalana arran de les amenaces del PP, Cs, Vox, segons com vagin les més que probables eleccions legislatives avançades). A Sánchez li han tremolat les cames davant l’embat del parc juràssic del PSOE (Felipe González, Alfonso Guerra...) i d’uns barons territorials (Emiliano García-Page, Javier Lambán, Susana Díaz...) més preocupats per conservar les seves poltrones que no pas per fer pedagogia del diàleg per solucionar un conflicte polític, i l’escomesa d’una dreta desbocada que li ha dedicat tota mena d’insults i acusacions de traïdoria per trencar Espanya (això ja ho deien de José Luis Rodríguez Zapatero per haver intentat un final dialogat de la violència a Euskadi).

Enric Marín i Joan M. Tresserras (Obertura republicana, 2018) creuen que l’1 d’octubre va ser “l’acte de desobediència democràtica pacífica més massiu dels que s’han produït a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial”. I, en tot cas, va ser un dels més multitudinaris, una gran victòria de la voluntat democràtica de la ciutadania, a pesar de la brutalitat de les forces policials i un enorme fracàs polític del govern de Mariano Rajoy. Després, s’han comès errors (deriva unilateral, no considerar que la majoria social era insuficient, desfavorable context europeu –i internacional– després del Brexit, menysvaloració de la reacció i la força repressiva de l’Estat, manca d’acció de govern), però menys que un PSOE necessitat dels vots d’ERC i del PDeCAT per aprovar els PGE. Sánchez es va equivocar en donar suport al 155 i també en no fer el gest de rectificar les acusacions de la fiscalia general de l’Estat, tal com indicaven el novembre passat tres-cents professors universitaris de dret que consideraven un “error” qualificar els fets del 20 de setembre i de l’1 d’octubre del 2017 de delicte de rebel·lió o de sedició. Tampoc Pasqual Sala, expresident del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, veia aquests delictes i només, potser, els de desordres i desobediència. I, encara no fa un mes, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, declarava en una entrevista que “no hi ha hagut rebel·lió o secessió. Hi ha hagut desobediència i, potser, l’intent d’alguna cosa que finalment no va ser”. I no és excusa que a Espanya hi hagi separació de poders, perquè el fiscal general de l’Estat el nomena el govern i la no rectificació de la fiscalia –d’on deriva la presó preventiva– és, en darrera instància, responsabilitat del govern.

En fi, The Economist Intelligence Unit incloïa Espanya el 2108 en el lloc dinou entre els vint països qualificats de democràcies plenes, però amb tendència a la baixa en els darrers anys, perquè, com assenyalava l’informe del 2017, “l’intent del govern espanyol d’aturar per la força el referèndum il·legal d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre i el tractament repressiu contra els polítics independentistes, que s’enfronten a greus càrrecs i a penes de presó de 30 anys”, fan que Espanya pugui esdevenir una “democràcia defectuosa”. I en això estem, Sánchez decideix, o voluntat per consolidar un diàleg amb la intenció de trobar una solució política, com correspon a una democràcia plena –i de retruc aprovació dels PGE–, o eleccions avançades i tripartit de l’horror.