Escacs

Amb dos dies n’hi ha hagut prou per enten­dre que la causa és política i que efec­ti­va­ment es jutja un plan­te­ja­ment polític, tot i la pan­ta­lla de la cons­trucció ima­ginària d’una revolta vio­lenta i, doncs, sus­cep­ti­ble de ser jut­jada pel Codi Penal. Tot i la insistència de la fis­ca­lia a “no per­se­guir una ide­o­lo­gia sinó uns fets”, és a dir, tot i voler cir­cums­criure les acci­ons que es jut­gen a l’àmbit de la cri­mi­na­li­tat, tot i que tant el pro­ce­di­ment com el tras­llat dels pre­sos o la seva situ­ació a la presó són pro­pis d’una ins­trucció penal, el fet és que la fis­ca­lia mateix assu­meix els paràmetres que van plan­te­jar les defen­ses. En el judici, com va recor­dar Benet Sale­llas, es posa en evidència la “der­rota col·lec­tiva de la soci­e­tat espa­nyola”, perquè “la Cons­ti­tució” (i això ho va recal­car Van den Eynde) “impe­deix cri­mi­na­lit­zar la dis­sidència”. En resum: és el propi estat, qui pro­mou la cri­mi­na­lit­zació a través de la via penal, qui tra­eix els prin­ci­pis subs­tan­ci­als i essen­ci­als de la seva existència. Fa pas­sar per cri­mi­na­li­tat allò que és dis­sidència. Per això, Espa­nya perd. Perquè ente­nen que pro­cla­mar “No pas­sa­ran” és “una deter­mi­nació” que inclou la con­fron­tació i la violència, sense tenir en compte que es tracta jus­ta­ment del símbol del delit d’una rei­vin­di­cació uni­ver­sal, que va néixer a Espa­nya com a defensa de la democràcia en con­tra del fei­xisme, i que s’ha estès arreu.

En el judici hem vist com els advo­cats dels pre­sos opta­ven de seguida per una ober­tura ita­li­ana, és a dir, un atac amb peces con­sis­tents i agres­si­ves: alfil i cavall; alli­be­ra­ment de la dama i agi­li­tat de la torre per a un movi­ment ver­ti­cal. La fis­ca­lia ha accep­tat la par­tida en aquests ter­mes, que sig­ni­fica no pas un avenç pro­gres­siu dels peons sinó la lluita per domi­nar d’hora el cen­tre del tau­ler. No és, doncs, un judici penal (és clar que ja ho sabíem, però ara queda cer­ti­fi­cat, encara que no els sigui pla­ent), sinó una bata­lla pel relat, pel con­cepte. I aquesta, tot i que en apa­rença menor, és una victòria cab­dal de l’inde­pen­den­tisme.