La resposta a la sentència

No sé quina sensació tenen vostès, però jo, que pensava que la sentència del judici del procés ja està escrita, he vist refermada la tesi en només una setmana. Quan la gent gran del nostre país ens explica com eren els judicis del franquisme ja et posen en guàrdia: “En cada judici hi havia algú que se’n sortia. A la resta, condemnes duríssimes. Era la manera que tenien d’evitar les crítiques de fora. Ha estat un judici just, miri, fins i tot amb absolucions, els deien.” En aquest cas, és obvi que el tribunal està intentant blanquejar una instrucció plena d’irregularitats –què més irregular que usar proves d’una altra instrucció, la del 13?–, uns interrogatoris amb fake questions, com ara els set cotxes de la Guàrdia Civil “devastats”, i la presència de l’extrema dreta a la sala, una extrema dreta que ha marcat el ritme de l’acusació i de la instrucció. El president del tribunal, Manuel Marchena, acabarà el judici sent criticat per Vox i ja veurem si per alguns dels hooligans de Ciutadans i el PP, ja que serà extremadament caut i tractarà els presos polítics amb extremada delicadesa. Però això és igual, com quan li va dir, dijous al matí, a una de les advocades de la defensa, que la seva prova podia donar-se per acceptada perquè no tenia cap interès. Tracte exquisit a la sala, sentència duríssima. I quan Estrasburg els alliberi ja hauran passat una colla d’anys a la presó.

Per tant, a mi em preocupa relativament, i espero que m’entenguin, el que passa aquests dies a Madrid. Ja m’agrada veure una intervenció brillant com la d’Oriol Junqueras o com Joaquim Forn treu les contradiccions al fiscal quan, en teoria, hauria de ser a l’inrevés. Però a mi, el que em preocupa, i encara més amb aquesta campanya electoral sense fi, és que el món independentista, o fins i tot el sobiranista, pactin, preparin i executin una resposta a la sentència a l’altura de les circumstàncies. El país s’hi jugava molt l’1-O, i se’n va sortir. La nova fita és la del dia de la sentència.