Aquell terra de gres

L’escola Tabor té un terra horrible, com en tants instituts de la ciutat: un gres absurd i sense ànima, rutinari, depriment. La duresa del seu aspecte combina perfectament amb la fredor marmòria del seu tacte, especialment si hom pretén dormir-hi amb un sac de dormir. No vaig aclucar l’ull, evidentment: preferia absorbir totes les sensacions per tal de poder explicar-les als meus nets fil per randa, tenia el cap ple de preguntes sobre l’endemà, i les orelles envaïdes per un bucle d’Elèctrica Dharma motivacional a l’Spotify.

Al pati s’aplegaven colles diverses de persones que jo havia conegut durant el dia, mentre fèiem la comèdia d’“Escoles Obertes” per tal de tenir coartada legal: cursos de sardanes, de dibuix, de català. Era l’enèsima humiliació, haver de buscar coartada legal per a ocupar l’escola, mentre Inés Arrimadas ens deia (aquella mateixa tarda) que si havíem dut els nens a passejar per l’escola era perquè els volíem fer servir d’“escuts humans”. Un escut humà, Inés, la meva filla de llavors cinc anys: sort que ella, mentre feia la xarranca al pati, semblava saltar per damunt de les teves innòcues impertinències. Després es va fer de nit i es van tancar les portes, i no oblidaré mai aquell silenci elèctric. Alguns m’havien designat com a eventual portaveu davant la policia, perquè soc advocat i surto per la tele i perquè no sé què més, però jo no havia rebut ni una sola instrucció. Només sabia que em tocava dormir a terra, o fer veure que dormia, i pensar on s’és vist que haguem de dormir al terra d’una escola només perquè a uns fatxes amb molt de poder els molesta que vulguem votar.

En aquell terra de gres s’acabaven els 40 anys d’autonomisme, de disciplina, d’autocontrol: ja anys abans moltes persones i partits havien decidit sortir de l’armari, però aquella nit estirat damunt del terra quedava clar que havíem arribat al límit. Que es trencava la història tal com l’havíem coneguda, que es produiria el famós xoc de trens, i que ens hauríem de tornar a situar tots enmig de la dimensió desconeguda. En aquell terra vam dir adeu a tot el que fins aleshores havíem considerat indiscutible en política: encara no havia vingut la policia a pegar-nos, encara no havíem constatat la facilitat d’un 155 i encara no es havien empresonat el govern, però ja sabíem que aquell gres era la duresa granítica d’Espanya contra la nostra dignitat individual i col·lectiva. Quan arribes a tancar-te en una escola perquè jutges, policia i autoritats de l’Estat han eliminat qualsevol altra opció per a votar el nostre futur, vol dir que això és una guerra directa i no resolta entre dos pobles. Entre dos mons, entre dos universos. Ni ells poden fer-ho millor, ni nosaltres ens podem resignar. Entrem en fase de pèrdua del control, i que sigui el que Déu vulgui. Afortunadament, ara ja qualsevol cosa pot succeir.

Em van passar moltes coses pel cap: com havíem arribat fins aquí, l’autonomia, Pujol, l’Estatut, el ribot, els advertiments, les campanyes anticatalanes, les escoltes i els dossiers, les falsedats contra Xavier Trias. Recordo que vaig pensar que realment, si es va fer una proposta de reforma de l’Estatut, volia dir que Catalunya ja no podia més. No intentes canviar el marc legal bàsic si no és que et trobes ja desemparat, sotmès a una centralització progressiva, encenent totes les alarmes, fins i tot amb Montilla alertant contra la desafecció. Però ni tan sols aquest intent va reeixir, i així s’esmicolava l’última sonda enviada a Mart, sense resposta, sense senyals de vida intel·ligent. Ja aleshores quedava clar que anàvem al conflicte: creure que Catalunya s’hi conformaria era una hipòtesi absurda. I creure que Espanya es mouria, també. Era qüestió de temps que ens acabéssim dient les coses a la cara.

Ara que ens ho hem dit tot, i que hem arribat directament a les mans, encara recordo sovint aquell terra de gres on vam perdre la innocència. Aquell dia vaig intuir molt clarament que el conflicte es resoldria de forma conflictiva, la qual cosa no vol dir bèl·lica ni violenta: però sí d’una manera que violentaria moltes consciències a banda i banda. La solució serà traumàtica, sí, i només cal confiar que ho sigui el mínim possible. Com en qualsevol divorci difícil de pair i fins i tot de plantejar. Quan et fan dormir a terra per voler votar, és que et volen físicament a terra. Incòmode, en conflicte, en lluita, en legítima defensa. I passi el que passi, aquella nit vam tenir una cosa clara: no tornaran a veure’ns a terra mai més.