El control o Diego

El col·legi d’advo­cats de Bar­ce­lona ha cele­brat aquest mes la segona edició del seu congrés en dret digi­tal, amb interes­sants apor­ta­ci­ons d’experts en diver­sos àmbits i on he tin­gut opor­tu­ni­tat de par­ti­ci­par, sobre­tot per apren­dre dels que en saben, però també per plan­te­jar alguns dub­tes que vol­dria ara repro­duir aquí. El debat va per­me­tre visu­a­lit­zar un pano­rama força immi­nent, un temps en què la intel·ligència arti­fi­cial pro­vo­carà modi­fi­ca­ci­ons en el món dels juris­tes. Per des­comp­tat i en pri­mer lloc, perquè es pro­dui­ran can­vis en les pro­fes­si­ons rela­ci­o­na­des amb el dret: no sabrem si els pro­cu­ra­dors sobre­viu­ran a Lex­net, o si els nota­ris tin­dran gaire a fer quan sigui una rea­li­tat encara més segura i fefa­ent l’encrip­tació de fir­mes, i pot­ser els regis­tra­dors seran un residu del pas­sat quan es con­so­lidi el big data.

Tam­poc sabem si el desen­vo­lu­pa­ment dels sis­te­mes experts farà amb les sentències el que va fer la tra­ducció automàtica amb els ser­veis de tra­ducció, és a dir, reduir-los a la mínima expressió. Fins i tot ens podem pre­gun­tar si, de la mateixa manera que hi ha pro­gra­mes informàtics per deter­mi­nar, ni que sigui en detri­ment de l’art, argu­ments per a les sèries, les pel·lícules o les novel·les d’èxit, no n’exis­tirà també un per desen­vo­lu­par la millor estratègia de defensa davant d’un tri­bu­nal. Si una màquina pot gua­nyar el millor juga­dor d’escacs del món, pot­ser hi ha la pos­si­bi­li­tat que un altre sigui capaç d’esme­nar la plana al millor jutge, al millor fis­cal, a la millor acu­sació o a la millor defensa? I com hau­ria estat ales­ho­res, pro­ta­go­nit­zat per molts d’aquests “subs­ti­tuts cibernètics”, el judici sobre els fets de l’1 d’octu­bre?

Però en segon lloc, aquest no tan llunyà horitzó obliga a una altra mena de reflexió, perquè la hipòtesi de la subs­ti­tució dels juris­tes no és ver­sem­blant, si al mateix temps no accep­tem que la intel·ligència arti­fi­cial subs­ti­tu­eixi també els ges­tors polítics. Com si vol­gues­sin acon­se­guir la rea­lit­zació d’aquest objec­tiu, i sense consciència del perill que suposa per a la seva super­vivència, els par­la­men­ta­ris espa­nyols (els de Vox encara no hi eren) han votat una reforma de la llei elec­to­ral que per­meti als par­tits uti­lit­zar per a fins elec­to­rals la infor­mació que sobre els nos­tres (humans) per­fils els pro­por­ci­o­nin les xar­xes soci­als. Ja sabíem que ho feien (de fet, de tant en tant es van­ten de con­trac­tar pro­fes­si­o­nals del neu­romàrque­ting, i d’enviar-nos els mis­sat­ges “seg­men­tats segons el nos­tre par­ti­cu­lar tar­get”), però quan han entès el perill que pot sig­ni­fi­car per­dre les reg­nes del poder en mans d’indi­vi­dus com Trump o  Bol­so­naro, que uti­lit­zen fakes i boots a dojo, sense enco­ma­nar-se als “pros­tituïts mit­jans de comu­ni­cació allu­nyats del deure de la vera­ci­tat”, han deci­dit fer seva per enèsima vegada la dita atribuïda a Maquia­vel que el fi jus­ti­fica els mit­jans. I posar-la negre sobre blanc en la llei. I emu­lar qui cri­ti­quen.

I així arri­bem a una ter­cera deri­vada: sabent que, pel que fa a la classe política, les màqui­nes podrien evi­tar-ne la cor­rupció, o la seducció per un exer­cici del poder que perdi de vista el bé comú, hem d’assu­mir a la vegada que en un món així el ciu­tadà tam­poc seria un humà, ans quel­com que ja s’albira, el post­humà. Si el trans­hu­ma­nisme ens pot dur a un món on res serà gaire humà (para­fra­se­jant qui ja va pen­sar fa més d’un segle amb ale­gria en l’adve­ni­ment del super­home), hau­rem d’accep­tar també que, en una dar­rera instància, es pro­duirà la subs­ti­tució de la ciu­ta­da­nia, de la pre­sent huma­ni­tat, per una altra cosa: una espècie per­fecta, sense “tares” que enrabiïn l’Arcadi Espada; sense tares físiques, ni psíqui­ques, ni edu­ca­ti­ves, cons­ci­ents des de ja tots els votants del con­junt de les impli­ca­ci­ons en cada vot pro­jec­tat cap al futur. Una democràcia raci­o­nal, allu­nyada de l’emoció i de la víscera, on es faci rea­li­tat el somni d’igual­tat d’alguns a cop d’uni­for­mit­zació de les volun­tats en un magma per­fecte, homo­geni, tota­li­tari, on la diferència, l’errada i la lli­ber­tat siguin per­se­gui­des com a crims de lesa huma­ni­tat (?).

En aquest món futur, amb juris­tes per­fec­tes, polítics per­fec­tes, i ciu­ta­da­nia sense màcula no hi tin­dran cabuda per­so­nes com el Diego i la Paola, una pare­lla que espera el seu setè fill; els han dit que serà una mica dife­rent dels altres i els ofe­rei­xen aco­mi­a­dar-lo abans que no arribi. Però la pare­lla ha res­post que aquest setè serà tan mera­ve­llo­sa­ment únic com els altres sis... El Diego i la Paola es tro­ben entre els herois anònims del meu temps, amb ganes d’esca­par del con­trol per res­pecte a l’única cosa que ens fa iguals: l’ànima insu­bor­na­ble.

Ja la pel·lícula Gat­taca des­cri­via aquest món l’any 1997. Artis­tes i visi­o­na­ris també seran subs­tituïts per màqui­nes?