Tot és vanitat

Si actualment hi ha un ofici amb el futur negre és el de creador. Aquell que intenta traduir en signes gràfics per fer-los entenedors una idea, emoció, pensament, fantasia, descripció o fets. La majoria de gent que viu d’aquest ofici ho fa gràcies a les subvencions, aquest mecenatge modern i controlat, que adorm la creativitat autèntica i esperona, encara més, la vanitat en un sector que en va sobrat. I no passa només amb l’escriptura, sinó amb qualsevol forma de creativitat. Per això és digne de mencionar el cas del pintor Francesc Subarroca, qui als 86 anys farà una primera exposició personal. L’any 2005 el va descobrir Lluís Bassat, gràcies al crític Albert Miralles que va poder veure una obra de 70 anys, en paraules seves, “molt millor que tot el que s’exposa ara a Barcelona”. 5.000 quadres i més de 10.000 dibuixos, amb estils de totes les avantguardes del segle XX, romanien a l’anonimat. L’artista afirma que mai va voler entrar en el món del mercadeig perquè això hauria limitat la seva creativitat, i que en tenia prou amb el seu sou de professor a l’Escola d’Art Massana. Una actitud socràtica en uns temps que hi van en contra i la vanitat passa a davant de la creació. Com el potser filòsof més important de la història que no va escriure ni una línia, que va dir “sols sé que no sé res” i que va decidir prendre cicuta i abans de morir va perdonar els qui l’havien condemnat a l’exili. Aquells mateixos que ara atorguen subvencions i decideixen des del poder el que cal que considerem cultura i el que no. Aquells intel·lectuals que arrufen el nas davant d’una frase fruit de la saviesa popular i en canvi consideren erudició quan citen una frase d’algun personatge cèlebre. La meva mare, quan volia assegurar que una cosa era veritat, no jurava, sinó que afirmava “és tan cert com la mort”. Una dita popular que conté més reflexió i profunditat que molts espessos, incomprensibles i enrevessats assajos que signen uns suposats erudits que s’autoanomenen tècnics del llenguatge i el pensament. El poble, sense la seva ajuda, i molt menys la dels qui els subvencionen, va expressar pensaments i veritats, del barquer en diuen alguns, extrets de l’observació i la reflexió de la vida que els envoltava. No cal fer ostentació de títols i formar part de prestigioses acadèmies i rebre premis i retribucions per transmetre cultura amb majúscules. N’hi ha prou amb estar viu i tenir la capacitat de qüestionar i reflexionar. Just el que no volen els qui manen. Els qui van condemnar Sòcrates.