Viure d’escriure

Aques­tes set­ma­nes (i mesos) que visc pre­sen­tant la meva novel·la arreu del país com si fos un circ ambu­lant, pas­sin i vegin, he pogut com­pro­var que hi ha una gana i una set de “coses espe­ci­als” molt gene­ra­lit­zada. No només de cul­tura i de conei­xe­ment, que per cert he de dir que qui lle­gei­xen més són clara­ment les dones (de totes les edats i con­di­ci­ons), sinó una set i una gana de bones notícies i de fe en alguna cosa i de bellesa que pos­si­ble­ment havíem aban­do­nat. Som un país segres­tat per un prag­ma­tisme mal entès, on hem cari­ca­tu­rit­zat la màgia. En parlàvem fa poc dinant amb l’Estel Solé: la gent va de la feina a casa sense pas­sar gaire per la zona peri­llosa de la cre­a­ti­vi­tat, com si la cul­tura fos un com­ple­ment per a con­su­mir, com si els lli­bres només fos­sin per a ser lle­gits (com a màxim), i no per a ser vis­cuts. Com si no ens hi anés la vida.

Escolto les pre­gun­tes i obser­va­ci­ons dels lec­tors i noto aquesta angoixa. Angoixa sobre quin sen­tit té fer tot el que fem si no ens per­me­tem dei­xar volar el cap, de si tanta apel·lació a la ficció (la meva novel·la va sobre això) no serà massa bonic de dir i massa difícil de fer, sobre si això del procés ha estat “inde­pen­den­tisme màgic”... I he arri­bat a la con­clusió que al mateix temps la gent des­con­fia de la màgia, però la neces­sita. Se’ls veu als ulls que saben que res no val la pena sense aquest espe­rit del Club dels Poe­tes Morts, però alhora s’ensor­ren de seguida en una llei de la gra­ve­tat que els torna cínics, i des­con­fi­ats, i sarcàstics envers l’acti­tud més desen­fa­dada o ingènua. Jo ho dic molt sovint, a les pre­sen­ta­ci­ons: quan s’aca­ben les vacan­ces d’estiu no és que “tor­nem al món real”, sinó que lla­vors és jus­ta­ment quan comença la comèdia. La ficció. Allò que ja no som nosal­tres matei­xos, sinó el que repre­senta que es vol de nosal­tres. En defi­ni­tiva, un estil de vida molt poc interes­sant.

Com­pro­var les difi­cul­tats de les coses, que hi són, ens aporta dut­xes d’aigua freda que ens poden endu­rir la pell però que no hau­rien mai d’arri­bar-nos dins les venes. La por no ens hau­ria de fer deci­dir. Els anys 70 són interes­sants jus­ta­ment no perquè tot fos pos­si­ble, sinó perquè com a mínim tot ho sem­blava: ara les coses ni ho són, ni ho sem­blen, i això porta al con­for­misme més empo­bri­dor. Com deia David Tru­eba fa poc en una entre­vista, en les nos­tres fic­ci­ons o desit­jos és on hi ha segu­ra­ment més sin­ce­ri­tat: la vida que voldríem viure, la per­sona amb qui voldríem estar, el país que voldríem tenir. En canvi és quan ens posem auto­bi­ogràfics, a expli­car qui som com si fos una entre­vista de feina, o fins i tot quan diem “seré molt sin­cer”, és en aquests moments quan en el fons ens cobrim de més màsca­res. No perquè siguem uns men­ti­ders, no: sinó perquè nor­mal­ment, adme­tem-ho, no en tenim ni idea, de qui dimo­nis som. Com carai vols expli­car-ho, si no ho saps ni tu. Millor explica-m’ho a través dels teus som­nis, i t’entendré millor. Seràs més tu.

Si real­ment no cal pres­tar atenció a allò que no és “tan­gi­ble” i “efec­tiu” i “segur” i “reco­ne­gut per la llei”, ales­ho­res la rea­li­tat vigent s’impo­sarà pels segles dels segles. Si tot allò que es con­si­dera difícil es cari­ca­tu­ritza com a “màgic”, no caldrà ni que jo faci pre­sen­ta­ci­ons del lli­bre ni que ningú escri­gui res ni que ens plan­te­gem coses sobre la nos­tra vida i el nos­tre entorn. Si no ens enco­ma­nem els uns als altres una mica d’il·lusió, fins i tot d’il·lusi­o­nisme, de relat espur­ne­jant, de salsa de la vida, fins i tot de cert car­na­val o de joc de miralls on tot com a mínim sem­bli pos­si­ble, o plan­te­ja­ble, ales­ho­res sem­pre aca­barà gua­nyant el BOE i les coses tal com estan con­fi­gu­ra­des. Allò tan vul­gar que ano­me­nem rea­li­tat. Si ho pre­fe­riu, comen­cem les pre­sen­ta­ci­ons de lli­bre dient “al cap­da­vall és cert que tots ens hem de morir” i ens recreem en aquesta evidència. Allò que ano­me­nem “rea­li­tat” és, en efecte, molt sovint la cosa més vul­gar del món. Per exem­ple, això de morir-se. És tan vul­gar, si ho pen­sen bé, que ho fa tot­hom.

Si estàs amb mi, no m’empe­nyis cap avall tota l’estona. Si volem la lli­ber­tat, dei­xeu de dir que és impos­si­ble i que no ens dei­xa­ran o que ens han men­tit i que no ha ser­vit abso­lu­ta­ment de res. O que ha estat una ficció. Per favor, nois. Noies. Hola. Avui estem vius. Avui no m’expli­quis com estàs. Avui explica’m com vols estar, i si podem fer-hi alguna cosa. I som­riu una mica, va. No lle­gei­xis el lli­bre, devora’l. No escri­guis el lli­bre: viu-lo.