Trèvols de quatre fulles

Quan aquest article surti al diari, les eleccions ja tindran un resultat, que aquest cronista, com tothom –cal suposar–, desconeix. El que l’encerta és perquè per mer càlcul de probabilitats, sempre hi ha una opció que un o altre ha dit. Si aquest article hagués estat per abans de les eleccions, hauria preguntat als candidats sobiranistes fins on tenen plans de realitzar les seves propostes, perquè fins ara el personal està tristament acostumat a sentir promeses després irrealitzables per falta de valor o de voluntat, tant és perquè el resultat és el mateix.

Tot i que des del desconeixement d’un futur que ja és/serà present per als lectors i lectores, la pregunta es pot fer igualment. Només canvia la possible incidència en el vot, però això només passaria si algun conspicu pròcer o pròcera l’hagués contestat, cosa improbable perquè els polítics són un club d’amics tancats a la resta del món, i només atenen i responen els de la colla. Cosa que ens porta a una incòmoda coincidència amb els enemics del sobiranisme: ens hem instal·lat en un processisme que a la casta política ja li va bé per continuar amb els sous i les cadires, votats pels devots… fins quan? Fins que la decepció, la impaciència i la sensació d’estafa ja pesaran més que la devoció, i els votants començaran a mirar a una altra banda?

Vet aquí una situació interessant i, un cop més, de mal predir. Per desactivar la imminent desmobilització civil i electoral convindria dir la veritat sobre les expectatives, que són escasses, i deixar l’alimentar falses esperances. I seria encara millor jugar fort d’una vegada –n’he parlat més d’un cop– i assumir unes conseqüències que no cal ser un savi per veure venir: més empresonats, més 155, més retallades de competències, més repressió, i una dreta espanyola cavalcant com Don Pelayo, el Cid Campeador i Roberto Alcázar tots junts. Aquí vindria la contesa de debò. Com dirimeixen els conflictes a França, a Euskadi, a Irlanda, a Alemanya? Però, ui, nosaltres som gent pacífica, nosaltres no matem una mosca, nosaltres no trencarem mai cap plat ni cap olla. El gandhisme acaba fent efecte quan t’enfrontes a un estat opressor fonamentat en principis democràtics, amb una societat civil culta i articulada des del coneixement dels fundadors de l’ètica, des de Tucídides i Ciceró fins a Voltaire, Montesquieu i Stuart Mill, però quan tens al davant una ètnia salvatge i autista que branda la democràcia i la constitució amb la mateixa fúria irracional com fa uns anys brandava Déu i el Movimiento, tal com ja es veu en el judici als presos polítics, el gandhisme no serveix per a res. Grans mals volen grans remeis, i els grans remeis comporten grans costos. Mirin la història: el cost de la independència d’un territori obtinguda contra un estat matriu que s’hi nega, i que hi posa tots els mitjans per impedir-ho –tal com ja han dit els espanyols que faran–, comporta un enderroc important del teixit social i productiu, comporta la destrucció de valors tant materials com intangibles, i comporta, i aquesta és la qüestió tabú, però no pas per això no se n’ha de poder parlar: morts. Quants? Depèn del com i el moment. Tot plegat, molt greu, i una part important de la ciutadania es va mostrar l’1-O i el 3-O del 2017 disposada a assumir-ho. Si els dirigents polítics no, no hi tinc res a dir. No es pot obligar ningú a punta de pistola –moral o real– a ser un heroi. Però aleshores que es digui. Que no es digui que s’arribarà fins al final si el pla no és aquest, que es digui clarament “volem això, i quan arribem a tal punt ens aturarem i ens dedicarem a buscar trèvols de quatre fulles al bosquet”, tal com s’està fent a partir del 27-O.

Entretant van passant coses, i es van surfejant com es pot. Ara, en les eleccions: “Si no em votes a mi, vindrà l’extrema dreta. És això el que vols?” Aquest mecanisme, més infantil que pervers, tot i que amb el mateixos efectes provingui d’on provingui, és el mateix gràcies al qual tenim una monarquia medieval i corrupta, un estat hereu directe del franquisme i sense haver fet justícia amb els lladres i criminals, i un statu quo civil i social més pròxim al de Birmània –per no dir Turquia, que ja és un tòpic– que al de França. Una última puntualització: m’he referit a enemics. Els correctors polítics addictes a agafar-se-la amb paper de fumar pretenen que es digui “adversaris”. Cal deixar de mamar-se el dit d’una vegada, i ajustar-se a la dura realitat dels fets: l’adversari et vol vèncer; l’enemic et vol destruir.