Noves cares

Quan les coses es pola­rit­zen, els extrems solen etzi­bar-se mútua­ment una munició ter­ri­ble, que con­ta­mina greu­ment la vida política: els este­re­o­tips més negres i infa­mants que guar­den al sarró. Ales­ho­res, la rea­li­tat, que sem­pre pro­du­eix indi­cis de tota mena, s’encar­rega de con­fir­mar-nos les pit­jors ver­si­ons. Men­ti­des, mit­ges veri­tats i veri­tats degu­da­ment agençades, des­proveïdes de tot ves­tigi de vir­tut, acon­se­guei­xen exci­tar al màxim totes les urticàries i fan emer­gir els pit­jors sen­ti­ments que por­tem dins.

És així com, a Cata­lu­nya, no tan sols abunda una pro­funda consciència de greuge per mol­tes raons objec­ti­ves i acu­mu­la­des durant anys, sinó que també pre­do­mina una imatge d’Espa­nya pri­mi­tiva, amb ínfu­les d’Hernán Cortés, on coe­xis­teix un Madrid poblat de nous rics arra­pats a la mame­lla de l’Estat i un sud aco­mo­dat al sub­sidi endèmic; amb una democràcia minusvàlida, on tot­hom crida “¡A por ellos!” i on és nor­mal Coripe i els seus lin­xa­ments... Ebre enllà, al seu torn, no tan sols hi ha una opo­sició rao­na­ble a l’uni­la­te­ra­lisme català que se salta la llei democràtica, sinó que pro­li­fera l’ances­tral cata­la­nofòbia, refe­rida a una Cata­lu­nya habi­tada per una bur­ge­sia gasiva i inso­lidària, xucla­dora molt de temps de la joven­tut del sud i atrin­xe­rada històrica­ment en els pri­vi­le­gis obtin­guts de la seva aliança amb les dic­ta­du­res de mili­tars i lati­fun­dis­tes (que han con­dem­nat mig Espa­nya al sub­desen­vo­lu­pa­ment) i que ara se’n vol anar amb el botí.

Calia que una bona tra­mun­ta­nada escombrés tanta mal­vo­lença induïda, tant de verí popu­lista, tants resi­dus con­ta­mi­nants. Sense obli­dar, és clar, cap de les injustícies i dels greu­ges que cal cor­re­gir, sense con­ver­tir-nos en inge­nus ange­lets bufa­dors. I vet aquí que aquest ha estat, diria, l’efecte produït pels resul­tats elec­to­rals del dia 28. Per si matei­xos, aquests resul­tats no han pogut resol­dre encara res. Però han retor­nat, a Cata­lu­nya, una altra cara d’Espa­nya i, a Espa­nya, una altra cara de Cata­lu­nya. Han emer­git, de sota de les escom­bra­ries, unes cares molt més reals i majo­ritàries, molt més amis­to­ses i ben­vo­lents, amb un lleu­ger som­riure de bon ave­rany.

Ha decai­gut el PP de la cata­la­nofòbia con­tra l’Esta­tut, del menys­preu espès, de la sor­desa i el silenci admi­nis­tra­tius, i el PP azna­rista, encara pit­jor, enterc i guer­ra­ci­vi­lista. I ha emer­git, majo­ritària, l’Espa­nya del “No pasarán” con­tra la tri­ple dreta, l’Espa­nya de les velles soli­da­ri­tats i espe­ran­ces con­tra el fran­quisme, l’Espa­nya de la lli­ber­tat i la justícia, inclu­siva, capaç de reco­neixe’s en la seva diver­si­tat cul­tu­ral, lingüística i naci­o­nal. I, a Cata­lu­nya, han pun­xat les expec­ta­ti­ves del “com pit­jor, millor” i ha emer­git la Cata­lu­nya dia­lo­gant, en clau inde­pen­den­tista (ERC) i en clau fede­ra­lista (PSC). No ha donat temps, encara, que aques­tes dues noves cares de Cata­lu­nya i d’Espa­nya es mirin i s’apro­xi­min. Però és obvi que la seva sola presència és un canvi subs­tan­cial per a l’ima­gi­nari col·lec­tiu i que fa del tot ver­sem­blants nous camins de retro­ba­ment, de reco­nei­xe­ment i d’entesa.

La nova entesa necessària encara és lluny. L’allu­nya sobre­tot el judici en curs al Tri­bu­nal Suprem. Espe­rem que els seus resul­tats siguin con­gru­ents amb la nova cara d’Espa­nya i de Cata­lu­nya, fins al punt que, l’endemà, sigui pos­si­ble, amb el degut coratge, rever­tir la judi­ci­a­lit­zació de la política i retor­nar a la taula del diàleg i la nego­ci­ació d’on mai ningú no s’hau­ria d’haver aixe­cat.

Ara ve la for­mació del nou govern de l’Estat. No sem­bla que la fórmula hagi de ser gaire dife­rent de l’ante­rior, almenys fins després de les elec­ci­ons del maig. És pre­vi­si­ble un pacte d’inves­ti­dura entre soci­a­lis­tes, pode­mi­tes, PNB... I pot­ser també amb ERC, men­tre el PDe­CAT repensa la seva natu­ra­lesa. Encara que és més pro­ba­ble que això resti per a la nego­ci­ació de veri­tat, la que ens ha de per­me­tre avançar cap a una nova entesa Cata­lu­nya-Espa­nya. Queda defi­ni­ti­va­ment al marge el fan­tasma del pacte PSOE-Cs, desit­jat per alguns sec­tors econòmics i tan eficaçment bran­dat per la publicística inde­pen­den­tista amb l’objec­tiu de con­te­nir fugues de vot cap al PSC. És, òbvi­a­ment, un impos­si­ble: Ciu­ta­dans va néixer per aixe­car un nou ler­rou­xisme a Cata­lu­nya (objec­tiu que ha estat a punt d’asso­lir gràcies a l’uni­la­te­ra­lisme). Això l’inha­bi­lita per a qual­se­vol solució del plet ter­ri­to­rial espa­nyol, que només pot impli­car el reco­nei­xe­ment naci­o­nal de Cata­lu­nya.