Toc d’atenció a Tàrraco

Gua­nyar un premi és, pas­sada l’eufòria ini­cial de saber-se gua­nya­dor, una res­pon­sa­bi­li­tat i una càrrega de pressió que obliga a fer un sobre­es­forç per demos­trar que sí, que el mereixíem. Passa, per exem­ple, amb els res­tau­rants que obte­nen estre­lles Mic­he­lin, que diuen tenir després tanta pressió per man­te­nir-les que no sem­pre és fàcil de supor­tar. Amb les creus de Sant Jordi ja seria una altra cosa; en són tan­tes i s’entre­guen de manera tan indis­cri­mi­nada que pot­ser ja que­den deva­lu­a­des en el mateix moment de rebre-les. No ens sor­tim, però, de l’argu­men­tació ini­cial. Un premi és, doncs, una res­pon­sa­bi­li­tat afe­gida. A Tar­ra­gona fa dinou anys en vam rebre un de gran, de reco­nei­xe­ment: la Unesco va decla­rar el con­junt monu­men­tal de Tàrraco patri­moni mun­dial. Va reconèixer el valor uni­ver­sal del lle­gat d’època romana i que, per tant, no es pot dei­xar per­dre. Obte­nir aquest reco­nei­xe­ment com­porta també unes obli­ga­ci­ons per a l’admi­nis­tració o admi­nis­tra­ci­ons que tenen la res­pon­sa­bi­li­tat sobre els monu­ments: han de fer anar no només la ima­gi­nació, sinó l’aug­ment dels esforços i dels pres­su­pos­tos per pro­te­gir i con­ser­var aquest patri­moni. A Tar­ra­gona no s’ha fet del tot bé, això. I per això fa uns dies la Unesco ha enviat a la ciu­tat una comissió d’experts per fer una ins­pecció sobre l’estat de con­ser­vació i la gestió dels monu­ments. Ha estat una denúncia ciu­ta­dana –per les polèmiques actu­a­ci­ons que s’han dut a terme al tea­tre romà i a la plaça dels Sedas­sos– la que ha pro­vo­cat aquesta ins­pecció, la pri­mera que es fa des de la decla­ració. Repre­sen­tants d’Ico­mos, que és l’orga­nisme que vet­lla pel patri­moni de la Unesco, han reco­ne­gut que sí, que hi ha pro­ble­mes estruc­tu­rals i que hi ha molts aspec­tes millo­ra­bles en la con­ser­vació de Tàrraco. I, sobre­tot, lamenta un fet que ja fa temps que recla­men els pro­fes­si­o­nals del sec­tor: encara no s’ha posat en marxa l’òrgan de gestió com­par­tida de les admi­nis­tra­ci­ons que tenen res­pon­sa­bi­li­tat sobre el patri­moni. Men­tre Ajun­ta­ment, Gene­ra­li­tat i Estat vagin cadascú pel seu compte en la pla­ni­fi­cació patri­mo­nial no ani­rem bé. Com tam­poc no hem anat bé fins ara. Els experts d’Ico­mos tor­na­ran d’aquí a unes set­ma­nes a fer una segona ins­pecció. Que en pren­guin nota tots: l’equip de govern actual o qui vegi que el pot relle­var després de les muni­ci­pals.