Barcelona, Europa i el procés

El procés s’hauria de veure obligat a presentar una alternativa política a la crisi del model metropolità de Barcelona i a l’Europa dels oligopolis. La situació dels líders empresonats i l’impacte de l’ignominiós judici de l’1-O, però, ho evitaran. Ara l’estratègia preferent és recuperar l’alcaldia de Barcelona, blindar el president Puigdemont elegint-lo eurodiputat per una gran majoria de vots i donar també un suport electoral consistent al vicepresident Junqueras.

Em pregunto, però, si no seria també compatible aprofitar l’oportunitat per explicar en profunditat a l’electorat la nova Barcelona que volem i la nostra visió de l’Europa de les cultures que somiem. A las legislatives ja vam desaprofitar analitzar les raons per les quals ens cal una constitució republicana i una nova governança de la transició ecològica i energètica per mitigar el canvi climàtic. Els nostres polítics no poden seguir oblidant-se de la gravetat de la crisi socioecològica i de com fer-hi front des de Barcelona i Europa. Constatem com els grups energètic, agroquímic (que no sol respectar el principi de precaució), turístic, nàutic i tecnològic (el que més anima la borsa) segueixen decidint les nostres formes de vida, consum i treball. Si aquesta dinàmica continua, res podrà fer una república catalana per canviar el paradigma del creixement. La planificació de l’àrea metropolitana i d’Europa la segueixen fent els promotors i els fons d’inversions. Els polítics legislen amb retard, com sempre han fet, intentant posar “ordre” a les ambicions expansionistes d’aquests grups. Els ajuntaments, com el de Barcelona, sobreviuen gràcies a les llicències d’obres d’aquest model i afavorint fiscalment aquest desenvolupament basat en els recursos fòssils. S’està també consolidant una Europa dominada per una velocitat tecnològica desbocada que ens colonitza l’ànima com ha colonitzat els béns comuns del planeta.

Malauradament els polítics que votarem encara no són conscients que l’ecologia és transdisciplinària i li segueixen donant un lloc marginal en els debats electorals. Quina miopia! El savi ecòleg Ramon Margalef (Barcelona 1919-2004), de qui enguany celebrem el centenari del naixement, deia que la “Naturalesa fa versos, però no els sabem llegir”. I sobre la crisi ecològica afegia: “Em fa més por la mandra de repensar la societat que la repressió” (una indirecta als nostres mandataris). Hi estic d’acord. El procés està encallat en la repressió que patim i no ens arrisquem a definir un projecte alternatiu per a Barcelona (contaminada, bruta, incívica, instrument del narcotràfic, del macroturisme i de l’especulació immobiliària) i per a l’Europa d’Euratom.

COm trobo a faltar intel·lectuals com Jean Monnet, Denis de Rougemont, Aurelio Peccei (el Club de Roma de Barcelona acaba de publicar un manifest reclamant una nova governança energètica), Cornelius Castoriadis, Petra Kelly, Bernard Charbonneau… defensors d’una Europa ecològica i de la renaturalització de les nostres ciutats! El 26 votarem amb el cor i amb els sentiments ferits a favor d’una Barcelona capital de la República i per una Europa dels pobles. El projecte d’una Barcelona-ecòpolis i l’Europa de les bionacions quedarà per al post-procés i, probablement, per a una nova generació de polítics.