Franco, el Suprem i l’1-O

El Tribunal Suprem ha donat la categoria de cap d’estat a Francisco Franco Bahamonde. No només des que es va acabar la Guerra Civil i va començar la seva dictadura de terror. Ho fa des de l’1 d’octubre de 1936. Un altre 1 d’octubre. Una data en la qual només havien passat dos mesos des del cop militar del 18 de juliol i en què encara quedaven més de dos anys de Guerra Civil. Tot plegat per aturar l’exhumació d’un cos enterrat en un mausoleu que no té cap sentit i que va ser erigit per milers de presos polítics. Que una part de la societat espanyola el troba a faltar, ja ho sabem tots. Alguns dels seus hereus ara formen part del Congrés dels Diputats. Això ja no sobta. Però sí que ho fa el fet que un tribunal democràtic erigeixi un colpista –perquè aquest sí que ho va ser– com a cap d’estat i obviï que va arribar al poder matant gent i amb la violència com a emblema. Aquest home de petita estatura i que només tenia un testicle no va perpetrar cap cop d’estat, segons l’alt tribunal espanyol.

El mateix dia que el Suprem tornava a salvar el cadàver del dictador, al mateix tribunal els acusadors del judici independentista no es posaven vermells en cap moment i les deien de l’alçada d’un campanar. Junqueras, Turull, Rull, Sànchez, Cuixart i tota la resta sí que van perpetrar un cop d’estat. I a més van usar la violència –pobres guàrdies civils, no han superat les mirades d’odi ni el Fairy–. És a dir: santifiquen un dictador i criminalitzen uns polítics que van tenir la gosadia de posar urnes. El seu raonament, en el fons, no és gens complicat: Franco va iniciar una guerra i va matar milers de persones perquè el que volia salvaguardar era España. Aquesta España que només ells tenen al cap. En canvi, els independentistes representen una amenaça real a aquesta utopia espanyola. No només no hi estan còmodes i volen marxar. El seu gran crim és que volen trencar España. I això, a España no es perdona.