L’últim dels grans

Era l’últim dels grans. Menut, fràgil i una mica dur d’oïda, però amb una huma­ni­tat que omplia tot l’espai on encara tre­ba­llava. Josep Maria Blanco recor­dava, una i altra vegada, els seus com­panys, als quals admi­rava i tro­bava a fal­tar. Ricard Opisso, Sal­va­dor Mes­tres, Joa­quim Muntañola, Josep Coll... I el més esti­mat: Marí Bene­jam. Eren la colla de dibui­xants del TBO i ell els va sobre­viure a tots. Per això tenia a la paret, davant la taula de dibuix, un qua­dre amb la cons­tel·lació de cari­ca­tu­res que els repre­sen­ta­ven i que li ser­via per repas­sar, un per un, aque­lla llista de talents que van entre­te­nir qua­tre o cinc gene­ra­ci­ons de nens.

De Bene­jam en va here­tar, el 1969, una sèrie que no s’obli­darà mai. El vell mes­tre s’havia anat que­dant cec i Josep Maria Blanco cada cop l’aju­dava més a aca­bar els dibui­xos amb les aven­tu­res de Sin­fo­rosa, Lolín, Doña Filo­mena, Uli­ses, Mer­ce­di­tas, Poli­car­pito i el gos Tresky. La família Uli­ses ja for­mava part de la majo­ria de les famílies d’aquest país, amb les seves aven­tu­res –sem­pre tan blan­ques, sem­pre tan càndi­des– de classe mit­jana que no se’n sor­tia. Eren com tot­hom, només que tenien molta mala sort, els pobres. I això dibui­xava milers de som­riu­res en una època trista. Eren la con­tra­por­tada a tot color d’uns anys gri­sos.

Josep Maria Blanco ens ha dei­xat fa uns dies. Vaig tenir la sort de conèixer-lo fa pocs mesos i allà, d’un calaix del seu estudi, va treure els dibui­xos que sabia que mai no podria publi­car, però que havia vol­gut dibui­xar al llarg del temps. En ells s’hi veia l’àvia Doña Filo­mena tei­xint una llarga bufanda tri­co­lor i també com les este­la­des dona­ven color als car­rers de la seva esti­madíssima Bar­ce­lona. “Jo no puc evi­tar indig­nar-me quan veig algu­nes coses i alguna gent per la tele­visió”, em deia, “però què puc fer, jo? Ja tinc noranta-dos anys”. Ell, que va fer tant per a tants durant tant de temps. Gràcies, senyor Blanco. L’enyo­raré.