Pressupost europeu

Per al bon fun­ci­o­na­ment de la Unió Monetària Euro­pea (la zona euro) calen encara refor­mes impor­tants. Això es va veure clar en el període 2010-2012, quan la crisi del deute públic va esde­ve­nir una veri­ta­ble crisi exis­ten­cial de la moneda euro­pea, posant en perill l’evo­lució de l’eco­no­mia, mili­ons de llocs de tre­ball, el benes­tar de la població i, fins i tot, la mateixa existència de la moneda única euro­pea.

Les més impor­tants d’aques­tes refor­mes eren una major inte­gració finan­cera i fis­cal. La unió bancària no està aca­bada, però s’ha avançat el sufi­ci­ent com per no ser un pro­blema urgent. Malau­ra­da­ment, pel que fa a la inte­gració fis­cal gai­rebé tot està per fer.

La inte­gració fis­cal entre els països que com­par­tei­xen una moneda única és necessària per fer front al que la teo­ria econòmica ano­mena shocks asimètrics: quan es pro­du­eix una recessió econòmica en un país de la zona, i la resta seguei­xen crei­xent amb nor­ma­li­tat. En for­mar part de la moneda única, el govern d’aquest país ha per­dut alguns dels ins­tru­ments dels quals tra­di­ci­o­nal­ment dis­po­sava per fer front a aquesta recessió. No té un banc cen­tral propi que pugui abai­xar el tipus d’interès ofi­cial o fer d’altres polítiques monetària menys con­ven­ci­o­nals per tal d’aug­men­tar el flux de crèdit cap a famílies i empre­ses per esti­mu­lar el con­sum i la inversió empre­sa­rial. No pot depre­ciar la seva moneda per afa­vo­rir les expor­ta­ci­ons i atreure més turis­tes. Pot fer algu­nes polítiques fis­cals expan­si­ves, aug­men­tant la des­pesa pública o reduint alguns impos­tos, però el marge de mani­o­bra és molt reduït. Hi ha com­pro­mi­sos a nivell euro­peu que limi­ten el volum de dèficit públic que es pot crear amb aques­tes mesu­res. I l’incom­pli­ment dels com­pro­mi­sos com­porta pena­lit­za­ci­ons que per­ju­di­quen l’evo­lució de l’eco­no­mia. La teo­ria ens diu que un grup de països amb shocks asimètrics molt freqüents no hau­rien de com­par­tir moneda. A la zona euro no són freqüents, però inclús si aquests es donen amb poca freqüència, la pro­ba­bi­li­tat mai és zero.

Per asso­lir una major inte­gració fis­cal hi hau­ria dife­rents opci­ons, però sem­bla que la que té més pos­si­bi­li­tats de pros­pe­rar és la cre­ació d’un fons de con­tingència (Rainy-Day Fund). Es tracta d’un fons al qual tots els països apor­ten diners cada any, en funció del PIB de cadas­cun. En cas que un país entri en recessió, de manera tem­po­ral, podrà rebre diners pro­ce­dents del fons, que li per­me­tin finançar les acti­vi­tats del sec­tor públic, sense veure’s obli­gat a imple­men­tar reta­lla­des de la des­pesa pública, que enmig d’una recessió fan que aquesta sigui més pro­funda i dura­dora. Es tracta, doncs, d’una manera de com­par­tir ris­cos (risk-sha­ring). Un meca­nisme d’aquest estil és fun­ci­o­nal i accep­tat per tots els par­ti­ci­pants si aquests tenen la impressió que la pro­ba­bi­li­tat que cada país hagi de treure diners del fons és molt simi­lar a la dels altres. Si no és així, els governs i la població dels països que gai­rebé mai neces­si­tin dema­nar diners als fons esta­rien rea­lit­zant una sub­venció cap als països que en reben amb més freqüència. Això es pot per­ce­bre com quel­com injust. Inclús ine­fi­ci­ent. Un país que pogués rebre sovint diners pro­ce­dents del fons no tin­dria incen­tius a cor­re­gir aque­lles debi­li­tats de la seva eco­no­mia que fan que entri en recessió amb més freqüència. No faria les refor­mes estruc­tu­rals necessàries per millo­rar la seva pro­duc­ti­vi­tat i, per tant, la seva capa­ci­tat de pro­duir béns i ser­veis de manera més efi­ci­ent. I aquesta és actu­al­ment una pri­mera qüestió clau. Les opi­ni­ons públi­ques dels països amb eco­no­mies més for­tes des­con­fien dels governs dels països menys forts. Per solu­ci­o­nar el pro­blema cal dis­se­nyar unes nor­mes a pri­ori que tots els països hau­rien de com­plir obli­gatòria­ment. I que, per tant, algú hau­ria de super­vi­sar. Aquesta és la segona part del pro­blema, perquè les nor­mes i la super­visió supo­sen una pèrdua de sobi­ra­nia fis­cal. I per defi­nició els governs no volen per­dre sobi­ra­nia fis­cal perquè aquesta és sinònim de poder. D’una banda hi ha un pro­blema d’incen­tius i, de l’altra, una dis­jun­tiva entre segu­re­tat econòmica i sobi­ra­nia fis­cal.

Els dar­rers dos anys ha estat impos­si­ble arri­bar a un acord per dis­se­nyar aquest fons, que periodísti­ca­ment ten­dim a ano­me­nar “un veri­ta­ble pres­su­post euro­peu”. Legal­ment es va crear fa gai­rebé un any, però amb una quan­ti­tat assig­nada de diners només simbòlica. Les reu­ni­ons tècni­ques de l’euro-grup por­ta­des a terme la set­mana pas­sada no van con­duir a cap acord sobre el volum final que aquest fons ha de tenir. Tam­poc hi ha acord sobre els mit­jans que hau­rien d’uti­lit­zar-se per finançar-lo ni, en rea­li­tat, sobre el pos­si­ble destí dels diners quan un país neces­siti ajut. Totes les qüesti­ons impor­tants res­ten ober­tes. Però la difi­cul­tat per tirar enda­vant el pro­jecte no ens ha de fer obli­dar la seva importància. Si en arri­bar la pro­pera recessió impor­tant no exis­teix un meca­nisme d’aquest estil, la crisi serà més greu i podria posar en perill una altra vegada l’existència de la moneda única euro­pea.