Opinió

Tribuna

A 80 anys de l’exili

El passat 13 de juny es van commemorar 80 anys del començament de l’exili provocat per l’alçament militar en contra de la República... És cert que des d’abans d’aquell dia de l’any 39 ja havien arribat grups escadussers de refugiats, però el dia esmentat, més de vint mil treballadors s’abocaren al moll de Veracruz per donar una espectacular benvinguda al vaixell anomenat Sinaia, el primer que va venir ben curull de persones que, poques hores abans de salpar de Seta, el 25 de maig, encara estaven tancats indignament en camps de concentració. El ministre de l’Interior mexicà va dir que els rebia “com exponents de la causa de les llibertats de l’home” i que trobarien a la nostra terra una “falda amorosa i hospitalària”. Un fet completament diferent a la rebuda que els van donar els francesos.

Em ve a la memòria, també, que el mateix vaixell va servir 17 mesos després per empresonar durant uns dies, a Marsella, uns sis-cents republicans peninsulars, amb motiu del mariscal Petain... L’arribada del Sinaia era tot just el principi d’un reguitzell de naus que portaren a Mèxic més refugiats que a tots els altres països d’Amèrica junts. Els espanyols “clàssics” parlen d’uns deu mil, per tal de minimitzar l’ajuda mexicana, d’altres parlen d’uns vint mil o trenta mil, perdent de vista que, després de l’any 1945 i ben bé durant uns cinc o sis anys més, van continuar arribant molts viatgers que de fet ho eren, de refugiats, ja que anaven a retrobar pares, germans, fills i marits als quals no havien pogut acompanyar, o simplement fugien també del trist destí que els esperava a l’Espanya totalitària. Havent sigut el subscrit director de l’arxiu del Ministeri de Relacions Exteriors durant vuit anys, que per cert està molt ben organitzat, es pot assegurar que el nombre total de refugiats a Mèxic s’acosta als cinquanta mil.

Es fa servir sovint la frase que el president Lázaro Cárdenas va “obrir les portes” del país, la qual cosa és veritat, però cal afegir que el successor a partir de 1941, Manuel Ávila Camacho, les va mantenir obertes. Però també s’oblida que ambdós presidents van fer un gran esforç per anar a buscar els refugiats a França i també a Portugal per salvar-los dels alemanys i dels franquistes. No tots van venir a Mèxic, però la xifra dels que van retornar dels camps de treball nazis o simplement ja no van ser-hi portats gràcies als acords que van signar els mexicans amb el govern de Petain, ratificat pels de Berlín i de Roma, afegint-hi els que no se’n van poder endur els franquistes, gràcies a les gestions diplomàtiques mexicanes i més d’una vegada amb la pistola a la mà –com ara el cas del president Azaña– sumen una xifra molt alta.

Pel cap baix podríem dir que Si no fos per Mèxic, com es titula un llibre sobre el tema que acabo de fer, més d’un centenar de milers de refugiats no haurien sortit pas vius. Durant els darrers dies s’ha exaltat molt el benefici que els refugiats van significar per a Mèxic. Pel que fa a una bona part d’ells és cert, però sovint es diu de tal manera que sembla que s’hagi perdut de vista que, a canvi, Mèxic els va donar, entre altres, una cosa important: la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.